El vincle ocult entre l’euskera i la llengua ibèrica
La relació entre l’euskera i l’ibèric torna a estar en el punt de mira científic després de dècades de controvèrsia. Un estudi innovador aporta evidències que van més enllà de simples similituds formals, basant-se en dades morfològiques i lèxiques concretes.
Aquesta recerca obre la porta a repensar els vincles lingüístics en la península Ibèrica abans de l’arribada dels romans, posant sota lupa antigues hipòtesis que semblaven obsoletes.
Del bascoiberisme clàssic a l’escepticisme modern
Durant segles, molts estudiosos han debatut sobre si l’euskera és hereu directe de la llengua dels ibers. Al segle XVI, figures com Marineo Sículo o Esteban de Garibay ja defensaven aquesta connexió, i Wilhelm von Humboldt, al segle XIX, va popularitzar la idea que els topònims bascos s’estenien per tota la península.
Però, amb el temps, l’avenç en la descodificació de la llengua ibèrica va posar en dubte aquestes afirmacions. Al segle XX, investigadors com Gerhard Bähr i Luis Michelena van rebutjar aquesta relació directa, mentre que els estudis més recents, com els de Joseba Lakarra, fins i tot neguen qualsevol connexió geogràfica. Enmig d’aquest debat, Eduardo Orduña Aznar proposa un punt de vista intermedi: encara que l’ibèric i el basc siguin llengües diferents, hi ha semblances que no es poden atribuir a la casualitat ni a préstecs.
Novetats metodològiques: més que simples coincidències
Numerals ibèrics i bascos: un paral·lelisme sorprenent
El nou enfocament d’Orduña es basa en el coneixement detallat que avui tenim sobre la llengua ibèrica. Massa sovint s’ha vist com una llengua indesxifrada, però ara es poden identificar morfemes i patrons clarament delimitats. Així, el sistema numeral ibèric comparteix una estructura i elements que coincideixen amb els numerals bascos: termes com ban, bi(n), laur o borste ressonen amb els bascos bat, bi, lau o bost.
A més, la forma vigesimal ibèrica segueix un ordre molt similar al basc, i aquestes coincidències no només són fonètiques, sinó també en la distribució i morfologia, cosa que reforça la idea que no són fruit del simple atzar.
El lèxic de parentiu: un àmbit clau per detectar vincles
Orduña amplia l’anàlisi als noms de parentiu, àrea especialment sensible per detectar relacions entre llengües. Per exemple, alguns termes ibèrics com ata (semblant a aita, 'pare'), a(n)̄ (semblant a anai-, 'germà') o šani (semblant a sehi) mostren una proximitat significativa amb el basc bàsic.
També es detecten sufixos derivatius que apareixen en ambdues llengües, com -be, -kide(i) o -ko, i estructures morfològiques paral·leles que no encaixen amb la onomàstica habitual, indicant petits sistemes compartits.
Apel·latius i epigrafia: la continuïtat en la península
Formes compostes i paral·lelismes amb l’aquità
El treball d’Orduña documenta també apelatius personals en textos ibèrics, que coincideixen amb formes aquitanes antigues i basques medievals. Per exemple, formes com šani-ko o ata-ko tenen equivalents clars que suggereixen una continuïtat estructural.
Aquesta correspondència es veu reforçada per fenòmens fonètics coneguts en l’euskera, com alternances entre consonants vibrants i nasals, i l’ús de sufixos amb funcions semblants.
Novetats en la inscripció bascònica
Orduña també incorpora dades de l’epigrafia bascònica, com la inscripció de la mà d’Irulegi o el mosaic d’Andelo, on s’identifiquen formes verbals relacionades amb l’ibèric. La presència d’aquestes formes en territoris bascos reforça la hipòtesi d’una continuïtat lingüística profunda al nord-est peninsular abans de l’imperi romà.
En aquest vídeo, del canal "Voces de Bronce y Hierro" se'ns explica bé la polèmica d'assimilar les dues llengües, que tot i ser llengües diferents, segurament es van influir l'una amb l'altra. I a sota del mateix vídeo hi trobaràs referències bibliogràfiques per si vols aprofundir en el tema.
Una nova mirada, encara pendent de desenvolupament
Tot i la solidesa dels indicis presentats, Orduña recorda la necessitat de cautela, ja que encara no es pot desxifrar completament el significat global dels textos ibèrics. El conjunt de proves, però, apunta en la mateixa direcció: un lèxic bàsic compartit, sufijos comuns i paral·lelismes verbals i de denominacions personals que suggereixen un lligam genètic entre l’ibèric i una llengua bascònica arcàica.
Així, el debat sobre la relació entre l’euskera i l’ibèric es reobre amb bases científiques més sòlides i una perspectiva que combina anàlisis interns i comparatius, deixant enrere l’escepticisme total i recuperant l’esperit del bascoiberisme clàssic.
La realitat és que aquest estudi posa sobre la taula una nova eina per explorar la història lingüística de la península, que pot transformar la nostra comprensió sobre els orígens de la llengua basca i les seves connexions prerromanes.
