Les cartes en català que van quedar segrestades a la Torre de Londres
Hi ha cartes que arriben tard, i després hi ha aquestes. Paraules escrites fa més de dos segles, que mai no van veure els ulls dels seus destinataris perquè un grup de corsaris britànics va decidir fer “cop de mà” al mig del Mediterrani.
Ara surten de la foscor d’una torre i entren a la llum d’una pantalla. Des de Londres fins a Oldenburg, passant per Reus i Vilanova, aquestes pàgines viatgen més lluny del que mai haurien somiat els seus autors. Però, què conten exactament aquestes cartes perdudes?
La història comença un 13 d’octubre del 1747, quan el vaixell mercant Sant Magí —carregat amb panses, avellanes, brandi i una pila de documents— és capturat per cinc corsaris britànics prop del cap de Sao Vicente. El vaixell no arriba mai a Lisboa, i el seu carregament tampoc. Tot el que hi havia a bord, inclosos els papers, queda requisat i tancat a la Torre de Londres. I allà es queda durant gairebé dos segles, com si fos un pack premium de Movistar que ningú obre fins molt tard.
Avui, aquells “papers del botí” tenen un altre destí: les prestatgeries digitals dels Arxius Nacionals del Regne Unit i la Universitat d’Oldenburg, que han impulsat el projecte internacional Prize Papers. Allà hi ha desenes de milers de documents requisats a vaixells entre 1652 i 1815. Una autèntica biblioteca clandestina que, entre quaderns de mariners i papers judicials, amaga també cartes en català: desenes de documents en català, enviats des de llocs com Reus, Vilanova i "Barzelona" escrit amb "z".
Cartes segrestades, veus congelades
Una de les joies és la carta de Josepa Llopis al seu marit. Escrita amb la quotidianitat de qui envia un WhatsApp amb emoticones, però sense rebre mai el “doble check blau”. Hi parla de records familiars i de memòries que mai no van arribar al destinatari. És el que passa quan la història et segresta el correu.
Els investigadors expliquen que aquestes cartes són molt més que paper antic: són finestres a la vida quotidiana. No hi trobem reis ni ministres, sinó persones preocupades per compres, enyorances i assumptes familiars. I, sorpresa: tot plegat escrit en català, dècades després dels Decrets de Nova Planta, que teòricament havien esborrat la llengua de l’oficialitat.
El català que navegava
Quentin Daste, investigador associat del projecte, ho resumeix clar: malgrat la repressió, el català continuava sent la llengua dominant en la correspondència privada i fins i tot en documents legals del mar. Un testament de capità escrit íntegrament en català n’és la prova. O sigui, que mentre la burocràcia de Madrid volia que tot passés pel castellà, els mariners encara redactaven com parlaven. I si calia, ho cosien amb fil i agulla.
Una feina d’arqueologia digital
Catalogar aquests papers no és feina d’un dia. Amanda Bevan, responsable dels arxius britànics, admet que és “la cosa més emocionant que he fet en 40 anys d’arxius”. Però també la més desesperant: cada document s’ha de conservar, digitalitzar i descriure. Milers ja són accessibles en línia, però encara queden caixes segellades esperant.
De fet, gràcies a la recerca impulsada per 3CatInfo, s’ha identificat una nova capsa procedent del vaixell Dove, capturat el 1782. Entre els papers hi havia una carta d’Antoni Tutzó, mariner català, que recomanava vigilar de prop el propietari del vaixell. Una mena de correu de “no et fiïs d’aquest tio” que mai no va arribar a temps.
Les veus que tornen
El projecte Prize Papers no és només un arxiu: és una càpsula del temps col·lectiva. Segons Nele Pop, coordinadora del projecte, aquestes cartes mostren què pensava la gent i què els preocupava. Des de l’enyorança de la família fins al preu del cacau i el cafè. I, sobretot, deixen clar que la vida quotidiana d’aquells segles no era tan diferent de la nostra: també hi havia qui es queixava, qui desconfiava i qui escrivia amb pressa.
En definitiva, aquests documents en català surten de les ombres de la Torre de Londres per fer-nos un favor inesperat: recordar-nos que la història no només s’escriu als palaus, sinó també a les cartes que mai no van arribar. Avui, segles després, encara podem llegir-les. I qui sap si, d’alguna manera, també respondre-les.
