Quan la por dels partits va matar l’1-O i va regalar el país al 155. Feliç Diada!
Recordes l’1 d’octubre? Aquell dia que el poble va sortir amb urnes de plàstic i dignitat d’acer, mentre els partits miraven el rellotge esperant que sonés la pausa per esmorzar? Doncs bé: allò que havia de ser el començament, va acabar sent la gran demostració de por.
Després vindria el 155, els crits d’“a por ellos” i la rendició en cadena. I, per acabar-ho d’adobar, la mutació d’ERC: de bandera de resistència a crossa obedient del PSOE/PSC.
El relat oficial diu que l’1-O va ser un èxit. Que es va votar, que es va resistir, que el poble va guanyar. I sí, la gent al carrer va ser heroica. Però els partits? Els partits van ser covards. Van transformar un referèndum unilateral en un “a veure si el senyor Rajoy ens deixa negociar després de tanta sang i repressió”. I no, no va passar.
Del somni a la submissió
Aquell octubre del 2017 no només va esclatar la violència policial, sinó també la veritat política: que els líders que cridaven “independència o independència” no estaven disposats a jugar-s’ho tot. El resultat? El 155 aplicat sense pietat i un país intervingut des de les 20:26 hores del 27 d’octubre del 2017 fins al juny del 2018. Espanya en va dir “interés general de la nación”. Nosaltres en vam dir “ocupació”.
En lloc de plantar cara, els partits van començar la seva ruta cap a la rendició. Els uns fugint a l’exili, els altres acceptant la presó com a màrtirs controlats, i la resta preparant l’entrada a una nova etapa: la de la submissió maquillada de “política útil”.
ERC: de resistència a crossa del PSOE
Si algú encarna aquesta rendició és ERC. El partit que havia posat l’1-O com a pedra angular, va passar a ser el soci preferit de Madrid. Sí, d’aquells mateixos que van cridar “a por ellos” i que van votar el 155 sense dubtar. La metamorfosi va ser tan ràpida que ni Kafka l’hauria pogut escriure.
Des del pacte amb el PSOE fins a la submissió a les lògiques del PSC a Catalunya, ERC va convertir la seva estratègia en un manual de supervivència electoral: més càrrecs, menys país. I així, el somni col·lectiu es va anar desinflant mentre el govern d’Espanya els tractava amb condescendència, com aquell mestre que et deixa copiar una mica a l’examen perquè sap que igualment no trauràs més d’un cinc.
La CUP: sempre amb la pedra a la sabata
Mentrestant, la CUP, que havia estat la veu incòmoda que exigia coherència, es va convertir en el blanc preferit de les punyalades internes. Cada vegada que proposaven avançar, els altres partits posaven pals a les rodes. Com si la seva existència fos un recordatori molest de tot allò que s’hauria pogut fer i no es va fer.
En lloc de sumar, es va preferir dividir. En lloc de construir un front comú, es va optar per frenar aquells que encara gosaven dir que la independència era possible. I així, la CUP va quedar relegada a l’oposició eterna: necessària per donar aparença de pluralitat, però sempre marginada quan tocava decidir de debò.
Els joves: de l’esperança a la indiferència
I ara, set anys després, ens trobem amb una generació que ja no creu en res. Els joves que el 2017 estaven a primera fila defensant col·legis electorals, avui són els que més han abandonat la idea de la independència. No perquè no la vulguin, sinó perquè han vist com els partits que els havien de liderar els han traït. Quan els teus propis representants són els primers a rendir-se, costa continuar lluitant.
Les dades del són demolidores: del 47% de suport entre els joves el 2015, s’ha passat a poc més del 27% el 2025. Mentrestant, els autonomistes tornen a guanyar terreny i l’espanyolisme creix subtilment. El missatge és clar: el que els partits no han defensat, el temps se l’ha menjat.
El gran regal a l’Estat
L’Estat espanyol no va guanyar l’1-O. Va guanyar després, quan els partits independentistes van decidir que era millor viure de pactes i sous que de confrontació política. El 155 va ser el moment clau: va ensenyar qui manava i qui obeïa. I des d’aleshores, no s’ha mogut gaire res.
El resultat? Una Espanya reforçada, una Catalunya resignada i una generació sencera que associa “independència” amb “cuento de la lletera”. Els únics que han guanyat són aquells que mai van voler la independència. Els que avui governen amb l’ajuda d’ERC i que fa uns anys cridaven “a por ellos” amb la boca plena.
I ara què?
El futur de l’independentisme passa per tornar a connectar amb la gent. Però això no passarà mentre els partits continuïn jugant a ser ministres frustrats del “reino de España”. Caldrà que algú, tard o d’hora, torni a posar les urnes de plàstic sobre la taula. Perquè si esperem que ho facin els que ja ens han venut una vegada, podem anar fent cua al bar a demanar cafès amb gel fins a la jubilació.
