El poble del sud de França que sembla tret d’un poema (i és a tocar del Canigó)

Quan pensem en escapades al sud de França, sovint ens venen al cap noms com Cotlliure, Carcassona o Villefranche de Conflent. Però hi ha un poble, discret, mig amagat, que sembla més aviat una metàfora de la vida tranquil·la: Eus. El seu nom sona curt, gairebé tímid però, heus aquí, el lloc és tot el contrari: un balcó obert al Vall de la Tet, amb el Canigó vigilant al fons.

Eus és un d’aquells pobles que es descobreixen més caminant que consultant Google Maps. Aquí el cotxe queda aparcat a baix i toca enfilar-se a peu pels carrers empedrats, amb corbes impossibles que només podrien haver dibuixat uns mestres de la irregularitat. Cada revolt és una excusa per aturar-se, respirar i deixar que el sol, generós com pocs llocs a França, t’acompanyi en l’ascens.

Un poble suspès entre el cel i els presseguers

Des de baix, Eus sembla un niu d’àguila. Està literalment penjat sobre un turó de granit, vigilant un paisatge que a la primavera s’omple de colors amb la floració dels presseguers. Un espectacle natural que combina el rosa dels arbres amb el blanc encara present del Canigó, quan l’hivern s’acomiada tard. És com si la natura es reservés aquí un espectacle només per als qui s’hi aventuren.

Amb poc més de 400 habitants, el poble respira un silenci que no té res a veure amb l’avorriment. Més aviat és un silenci carregat de presència, com quan entres en una església antiga i tot parla encara que ningú no digui res. És el silenci que busquen els gats al sol i els viatgers que volen desconnectar del soroll digital.

Arquitectura que parla

La història d’Eus no és només medieval de postal: també és de resistència. Al segle XVI va defensar-se dels francesos i, dos-cents anys més tard, dels espanyols. Les pedres dels seus carrers no només són boniques: són testimoni d’un poble que ha sabut plantar cara a tothom. Els murs de l’església de Sant Vicenç encara conserven restes del castell que hi havia abans, i cada detall arquitectònic sembla un recordatori de la memòria col·lectiva.

Però l’encant no acaba a les muralles. Passejant per la Rue de la République, les cases de tons ocres es despleguen en terrasses buscant el sol. No és casualitat que als habitants se’ls conegui com a “lluerts” (llagostes verdes), enamorats de la llum i la calor. I tampoc és casual que les galeries d’art apareguin a cada cantonada, com si el poble fos un taller a cel obert.

Eus i la seva ànima artística

No només les pedres parlen: també els artistes. El poble va atreure figures com la ballarina Ursula Kubler, musa de Boris Vian, que va trobar aquí el seu refugi. Des d’aleshores, la petjada cultural ha estat constant. La seva viuda va impulsar l’associació d’Amics de Boris Vian i cada estiu s’hi celebren Les Nuits d’Eus, un festival que encara avui omple de música clàssica i poesia aquest escenari medieval.

Escoltar Debussy amb el Canigó de fons no és només un concert, és una experiència vital. Potser és per això que Eus s’ha convertit en un petit bastió contra la globalització, un lloc on la cultura i la natura ballen junts, sense pressa i amb molta autenticitat.

Una flânerie sense presses

Cada racó d’Eus sembla dissenyat per a la flânerie, aquell art parisenc de passejar sense rumb. La diferència és que aquí no hi ha soroll de trànsit ni presses urbanes. Només el so del vent, les fulles dels arbres i algun gat mandrós que et recorda que la vida no és una marató.

A la plaça de la République, l’ombra d’un gran arbre i les finestres acolorides creen una postal viva. A l’estiu, les terrasses s’omplen d’un ambient suau, com si el temps es deixés vèncer per una migdiada eterna. Un cafè aquí, amb gel o sense, és la millor excusa per perdre hores observant com el sol es filtra entre els carrers.

Com arribar-hi des de Tarragona

Des de la província de Tarragona, arribar a Eus és més fàcil del que sembla. Només cal enfilar l’AP-7 cap al nord i, passat Perpinyà, el camí es retalla fins a poc més de quinze minuts de Villefranche de Conflent. Una escapada perfecta per a un cap de setmana llarg, per a qui vulgui un tast del sud de França sense haver de fer centenars de quilòmetres.

El millor és combinar la visita amb altres joies de la zona, com Vilafranca de Conflent (Patrimoni Mundial) o fins i tot una excursió al mateix Canigó. Però compte: si es ve a Eus amb la idea de “fer quatre fotos i marxar”, és fàcil que el poble ens faci canviar de plans.

Per què val la pena

Eus no té la fama d’altres destinacions, però té alguna cosa que molts ja voldrien: autenticitat. És un lloc que sembla viure fora del temps, on cada pedra i cada finestra expliquen una història. És un poble amb ànima, i això no s’explica amb filtres d’Instagram.

En un món on tot tendeix a semblar-se, aquest racó del sud de França continua sent únic. Potser per això, quan hi marxes, tens la sensació d’haver visitat no només un poble, sinó un estat d’ànim. I això, ja val un viatge.

Per a planificar la sortida, pots fer-ho en aquesta pàgina web de France Voyage.