Nou llocs del planeta que ningú recomana visitar… però tothom vol mirar al mapa
Has fet mai check-in en un lloc on la guia no et diu “bon viatge”, sinó “sort”? Aeroports amb llums blanques, cafès aigualits i maletes low cost: tot això és molt segur. Però el món també té destinacions amb mala reputació ancestral.
Religions, mites i literatura coincideixen en una idea incòmoda: l’infern no és només una metàfora. A sota dels nostres peus, entre volcans, vapors tòxics i valls abandonades, hi ha llocs on ningú s’hi quedaria a viure, però que acumulen segles de llegendes.
Aquest article no va de turisme espiritual, tot i que... Ves a saber què us hi trobareu, en aquests indrets! Tampoc es tracta d'un rànquing d’Instagram. És una col·lecció de llocs on la humanitat ha projectat les seves pors: el foc etern, el càstig, el no-retorn... Alguns són volcans actius, altres ruïnes clàssiques, altres paisatges tan estranys que fan olor a ous podrits o, directament, a "game over".
Grecs, romans, hebreus, cristians, budistes i xamans locals han posat el dit al mapa i han dit: “Aquí”. I quan cultures que no es coneixien coincideixen, com a mínim val la pena escoltar.
Camps Flègres i el llac d'Avern: quan Virgili va obrir Google Maps
A nou quilòmetres de Nàpols, els Camps Flègres són una zona volcànica activa, sulfurosa i poc amistosa. El seu nom ja ho diu tot: “sense ocells”. Allà, el llac Avern ocupava un antic cràter.
El llac Avern és el segon llac més gran de la Campània, a la província de Nàpols, a la zona dels Campi Flegrei. És un llac d'origen molt antic, format a la conca d'un volcà ara extingit.
Avui dia és un oasi naturalista ple d'encant, però antigament el paisatge era diferent. Els fums sulfurosos que sorgien del llac impedien la vida dels animals. El nom del lloc deriva, de fet, d'a-ornos, un lloc sense ocells. Densos fums nauseabunds s'elevaven de les seves ribes i els turons del voltant estaven coberts d'un espès bosc d'arbres foscos.
Virgili, a l’“Eneida”, situa aquí l’entrada a l’Hades, d'aquí l'origen d'associar "avern" amb "infern". També Dante hi beu indirectament per a la seva “Divina Comèdia”. Avui s’hi pot arribar amb tren des de Nàpols, però el paisatge continua sent inquietant. No és com l'illa de Capri, precisament.
Hieràpolis (Pamukkale): el Plutonium que no surt a les stories
A Turquia, sota les terrasses blanques de Pamukkale, hi ha una cova tancada al públic: el Plutonium. Estrabó ja la descrivia com una porta a l’inframón. Es tracta d'aigües termals que estan a 38ºC enmig de pedra calcària, tan blanca que sembla un paisatge nevat.
La llegenda de Pamukkale se centra en el Plutoni de Hieràpolis, una cova que els antics grecs i romans creien que era una entrada real a l'inframón, dedicada al déu Plutó, on els gasos tòxics (diòxid de carboni) que emanaven mataven els animals i les persones que s'acostaven massa, mentre els superiors, creant una aura de poder diví i un centre d'oracles.
El 2013, arqueòlegs italians van confirmar que els vapors tòxics mataven animals però no els sacerdots, que sabien on posar-se. Avui, es pot visitar el recinte arqueològic, però la cova continua sent letal. Turisme sí, martiri... no cal. Ara bé, remullar els peuets en aquestes aigües calentones sí que ve de gust.
La vall de Hinnom: quan l’infern es diu Gehenna
Als afores de Jerusalem, la vall de Hinnom apareix a textos hebreus com el destí de les ànimes castigades. D’aquí ve el terme “Gehenna”, sinònim d’infern.
Per a l’islam, és el lloc on les ànimes travessen un pont més fi que un cabell. Caure significa anar a petar al foc etern. Avui és un parc tranquil, però la càrrega simbòlica pesa més que el silenci.
L'Ariel ens explica una mica millor la història d'aquesta vall anomenada "vall de l'infern" i el per què d'aquesta nomenclatura. Antigament s'hi portava a terme un ritual en honor al Déu Molek o Moloch, un déu pagà amb cap de bou i cos d'humà a qui s'adorava. Segons la Bíblia, el profeta Jeremies condemnava aquest culte pagà -i més aviat "gore"- i es diu que va maleir aquesta vall.
Volcà Masaya: lava, creus i frares valents
A Nicaragua, el volcà Masaya crema des de fa segles. Els conqueridors espanyols hi van plantar una creu per evitar que els dimonis sortissin d'allí.
El frare Francisco de Bobadilla va baixar-hi lligat amb una corda. En va sortir convençut: això era l’infern. Avui és parc nacional i s’hi arriba per carretera. Casc recomanat. Respecte, també.
Mont Osore: la sala d’espera japonesa
Al nord del Japó, el Monte Osore fa olor d’ous podrits i silenci. Aigües grogues, fumaroles i paisatge llunar. Segons el budisme japonès, les ànimes dels morts s’hi aturen abans de continuar. Les mares deixen joguines per als fills difunts. Més que terror... Et ve una sensació de tristesa profunda.
Hekla: l’infern islandès amb nom de volcà
Durant l’Edat Mitjana, el volcà Hekla era considerat una porta directa a l’infern. Monjos cistercencs ho van deixar per escrit el 1104.
A les sagues nòrdiques i a la literatura cristiana, Judes hi va ser empresonat. Avui, Islàndia el ven com a ruta de trekking, tot i ser un dels volcans més actius i perillosos de l'illa. El màrqueting ho pot tot.
El Escorial: segellar l’infern amb arquitectura
Felip II no va construir El Escorial per casualitat. Una llegenda situava sota el Monte Abantos una de les set portes de l’infern. Inspirat pel Temple de Salomó i textos de Flavi Josep, el monestir es va construir sobre la porta per tancar-la per sempre.
I és que els misteris de l'Escorial giren al voltant de llegendes esotèriques i secrets de construcció, destacant aquesta creença d'edificar un temple cristià sobre una porta de l'Infern per segellar-la. Però també hi ha històries sobre l'interès alquímic de Felip II, sobre el misteri d'un tresor amagat assenyalat per l'estàtua de Sant Llorenç, sobre una suposada Sala dels Secrets i sobre aparicions diverses. També hi ha enigmes arquitectònics i el misteri de la seva immensa col·lecció de relíquies.
Tot plegat, fa pensar que J.K. Rowling s'hi podria haver inspirat per crear el famós Col·legi de Hogwarts. Ara bé, actualment, alguns i algunes visitants encara diuen sentir els lladrucs de Cèrber, el guardià de les portes de l'Hades (l'infern, per qui no controli la mitologia grega).
Lacus Curtius: Roma també tenia forats problemàtics
Al Fòrum Romà, un pou no es podia tapar. La solució? Un sacrifici humà. Total, el jove guerrer Marcus Curtius -força altruista- s’hi va llançar cap al 362 a.C. per salvar la República de Roma. El forat es va tancar "solet" i aquí es va acabar el problema. Urbanisme antic, decisions dràstiques. Pel que sembla, en orígen, el lacus o llac era més gran, perquè era zona pantanosa i d'aiguamolls, però es va anar drenant de forma natural fins que només va quedar un petit forat per on es diu que hi havia aquesta porta a l'inframón.
Lough Derg: el purgatori irlandès
A Irlanda, San Patrici va dir haver vist el purgatori en una cova a l'illa que hi ha al bell mig del llac. Hi va haver peregrinacions durant segles, per fer-hi oració i penitència pel què hi devia viure el sant. Però aquesta cova roman tancada des de 1632. L’illa, edificada quasi en la seva totalitat, encara es visita avui dia.. Fe, boira i fred: combo complet.
Bonus track de portes a l'Infern
Per si no en teníem prou, amb aquests nou portals, que s'ajusten numerològicament a l'obra de Dante Alighieri, encara en trobem alguna més.
Cràter o pou de Darvazà: última moda en "portals infernals"
Aquest cràter és una "metxa" eterna de gas, al Turkmenistan. Està en una zona de prospeccions de gas natural. El 1971, durant unes obres de prospecció, uns geòlegs soviètics van veure com les seves tendes eren engolides per la terra: havien trobat una coba subterrània de gas natural. Van tenir la "brillant" idea de calar-li foc per evitar la sorgència de gasos perillosos, pensant que el foc s'apagaria al cap d'uns dies. Però s'ha convertit en una "eternal flame" (com la cançó de les Bangles) i en una gran atracció turística. Hi ha qui diu que van obrir una altra porta a l'infern, per si no en teníem prou...
Com arribar a les suposades portes de l’infern (només per valents i valentes)
| Lloc | País | Com s’hi arriba | Notes importants | Nivell de risc / incomoditat |
|---|---|---|---|---|
| Camps Flègres / Llac Avern | Itàlia | Tren Cumana des de Nàpols fins a Pozzuoli + tram a peu | Zona volcànica activa; olors fortes i terreny inestable | 🟠 Mitjà Gasos, calor, paisatge inquietant |
| Hieràpolis / Pamukkale | Turquia | Bus o dolmuş des de Denizli | El Plutonium està tancat; només visita exterior arqueològica | 🟢 Baix Risc zero si no surts del recorregut |
| Vall de Hinnom | Israel | A peu o bus urbà des del centre de Jerusalem | Zona segura avui, però d’alt contingut simbòlic | 🟢 Baix Impacte emocional més que físic |
| Volcà Masaya | Nicaragua | Cotxe o excursió guiada des de Managua o Granada | Accés restringit segons activitat volcànica | 🔴 Alt Lava, gasos tòxics, calor extrema |
| Monte Osore | Japó | Tren fins a Shimokita + bus estacional | Millor a l’estiu; hivern molt dur | 🟠 Mitjà Clima extrem, aïllament, silenci |
| Volcà Hekla | Islàndia | Cotxe 4x4 des de Reykjavík | Només amb bon temps i info actualitzada | 🔴 Alt Erupcions sobtades i meteorologia traïdora |
| Monestir d’El Escorial | Espanya | Tren Cercanías o bus des de Madrid | Visitable tot l’any; part infernal és llegenda | 🟢 Baix Incomoditat zero, turisme clàssic |
| Lacus Curtius | Itàlia | Metro Colosseo + entrada al Fòrum Romà | Integrat a la visita arqueològica | 🟢 Baix Només risc de calor i multituds |
| Lough Derg | Irlanda | Cotxe fins a Donegal + barca | Pelegrinatge amb dejuni i normes | 🟠 Mitjà Fatiga física i incomoditat voluntària |
Segons l’Oficina Nacional de Turisme d’Islàndia i l'Oficina Meteorológica de Islandia, el Hekla continua sent un dels volcans més vigilats del país. O sigui que si el visites, informa't de l'estat d'aquest "portal infernal".
Per cert, per veure el Pou de Darvazà, al Turkmenistan... Ja en parlarem en un altre article perquè hi ha molta "tela per tallar", aquí.
L’infern també passa pel cinema (i no sempre crema)
Abans que Google Maps, hi havia el cinema. I molt abans, Dante. Però són les pel·lícules les que han posat cara, clima i banda sonora a la idea d’infern: no sempre amb flames, sovint amb silenci, boira i mirades llargues.
“L’Inferno” de Dante Alighieri no és cinema, però ho ha inspirat tot. Des de l’expressionisme mut italià de 1911 fins a adaptacions modernes, el descens en 7 cercles o portals, els càstigs simbòlics i la geografia moral són la base de molts paisatges infernals que avui reconeixem als volcans, coves i valls reals.
Ingmar Bergman no va filmar portes de lava, però sí inferns mentals. A “El setè segell” (1957), la mort camina per platges buides i camps desolats. No hi ha foc, però l’angoixa és absoluta. Escandinàvia com a purgatori: freda, nua, sense música.
Werner Herzog hi va anar directament. A “La Soufrière” (1977) viatja a una illa a punt d’explotar, buscant un home que s’ha quedat esperant la fi. Herzog no parla d’infern, però filma el paisatge com si fos una condemna. Volcans com el Masaya o Hekla encaixen perfectament en el seu univers.
Hayao Miyazaki ho fa al revés. A “El viatge de Chihiro” (2001), l’altre món no castiga: transforma. Banys termals, esperits, túnels i rius contaminats funcionen com una versió japonesa del trànsit entre mons. El Monte Osore podria sortir perfectament en un pla general, amb boira i silenci.
També hi ha referències inevitables: “Stalker” de Tarkovski (zones prohibides), “Apocalypse Now” (el riu com a descens moral) o fins i tot “El cor de les tenebres” de Conrad, adaptat i remixat mil cops. L’infern, al cinema, no sempre està sota terra. Sovint és un lloc on no hauries d’haver arribat.
Potser per això aquests llocs ens atreuen. No perquè hi creguem, sinó perquè ja els hem vist abans. En una pantalla fosca. Amb subtítols. I una sensació estranya a l’estómac.
A veure, potser l’infern no existeix. Però aquests llocs ens recorden una cosa: viatjar també és mirar de cara allò que ens fa por. I després tornar a casa, sencers i senceres i poder-ho explicar.
