Una illa pirata de veritat i que és un poble emmurallat
A la costa mediterrània hi ha un lloc que sembla tret d’una novel·la d’aventures: muralles que miren al mar, històries de pirates i un ambient mariner que es resisteix a la modernitat. Però no estem parlant de cap illa grega ni tampoc de Menorca.
El sorprenent és que aquest racó existeix molt més a prop del que penses, i tot i tenir platges transparents i gastronomia pròpia, el seu encant amaga un detall que el fa únic a tota Espanya.
Quan pensem en illes amb llegendes de pirates, solem imaginar-nos el Carib, amb ron barat i banderes negres al vent. Però la Mediterrània també té la seva pròpia versió: un petit enclavament que combina història, gastronomia i mar cristal·lí, i que té l’honor de ser l’únic poble emmurallat d’Espanya situat completament en una illa.
D’un refugi de pirates a una postal mediterrània
Aquest indret no va ser precisament un locus amoenus en el passat. Durant segles, pirates berberiscos i contrabandistes hi trobaven amagatall en coves i esculls. La cova del Llop Marí, per exemple, ha estat font de llegendes que encara avui circulen entre veïns i turistes encuriosits.
Amb l’arribada de Carles III al segle XVIII, la història va fer un gir: es van aixecar muralles, es va construir una església barroca i es van assentar famílies genoveses alliberades de l’esclavitud a Tabarka (Tunísia). Aquest origen peculiar encara ressona en els cognoms locals, com Pianelo o Parodi, que et transporten més a Ligúria que no pas al País Valencià.
Una illa que és també barri
Oficialment, aquest poble emmurallat no és ni municipi: l’administració el considera un barri d’Alacant. Però la seva realitat és ben diferent: amb menys de 2 km de llarg i uns 400 metres d’ample, l’illa és un món en miniatura. En ple estiu hi arriben milers de visitants cada dia amb les “tabarqueres” que salpen des de Santa Pola, en una mena de cursa comercial per omplir el vaixell més ràpid.
En canvi, a l’hivern tot canvia: els carrers queden buits, només hi romanen una cinquantena d’empadronats i l’ambient recorda més a un poble fantasmal que a un punt turístic. És aleshores quan es pot gaudir de veritat del silenci i de la llum peculiar que embolcalla l’illa.
Muralles, torres i fars
El recinte emmurallat és el cor de la vida insular. Al seu interior hi trobem cases blanques de pescadors, la Casa del Governador i l’església de Sant Pere i Sant Pau. Però l’illa també guarda altres construccions amb històries més fosques: la torre de Sant Josep, que va ser presó al segle XIX, o el cementiri arran de mar, un dels racons més impactants i solitaris de la zona.
Al capdamunt, el far serveix de guia nocturna i de recordatori que, malgrat la postal turística, el Mediterrani continua sent un mar canviant i a vegades perillós. No és casualitat que grans temporals, com el de 1980, acabessin amb l’antiga almadrava que mantenia econòmicament moltes famílies locals.
El "caldero" i altres delícies
Si hi ha un plat que defineix aquest racó és el "caldero tabarquí". Elaborat amb el que el mar ofereix —gallina de mar, gamba roja, bogavante—, és l’exemple perfecte d’una cuina que barreja humilitat i intensitat. A l’hivern, quan només uns pocs restaurants romanen oberts, menjar-se’n un és gairebé una experiència mística.
I per als qui prefereixen la immersió literal, la Reserva Marina de Tabarca és un paradís subaquàtic. Les praderies de posidònia ofereixen refugi a multitud d’espècies, i el busseig aquí és limitat i regulat per preservar aquest ecosistema únic. Només uns pocs afortunats poden obtenir permís diari per explorar els seus fons.
Entre tradició i turisme massiu
La paradoxa de l’illa és evident: mentre a l’hivern tot és calma i autenticitat, a l’estiu es transforma en un escenari de turisme exprés, amb milers de persones arribant al matí i marxant al vespre. Això genera situacions surrealistes, com els “asalts” comercials dels treballadors de les navilieres al port de Santa Pola.
No obstant això, més enllà de la massificació estival, l’illa conserva una identitat marcada per la seva història i la seva condició insular. Potser és precisament aquest equilibri fràgil el que li dóna tanta força com a destinació.
Un locus amoenus o "lloc idílic" amb accent valencià
A prop de Tarragona, arribar fins a aquest racó és tan fàcil com agafar el cotxe i baixar per l’AP-7 fins a Santa Pola. Des d’allí, només cal pujar a una tabarquera i, en menys de mitja hora, el visitant ja es troba dins d’un univers amb muralles, llegendes i un mar que sembla no tenir fi. Si vols fer-hi una escapada, reserva el transport i l'allotjament amb antelació (o a l'illa mateix o a Santa Pola).
Com deia un amic al tornar d’allí: “És com Menorca, però en miniatura i amb pirata incorporat”. I potser té raó. Perquè, al final, l’encant de Tabarca no és només la seva arquitectura o el seu menjar, sinó aquesta barreja entre passat salvatge i present turístic que la converteix en una illa única a la Mediterrània.
