El paisatge que ha quedat al Baix Ebre després de l’últim gran ensurt

Les Terres de l’Ebre tornen a respirar, però només a mitges. El gran incendi que va començar dilluns al migdia a la zona de la Vall d’Infern, al terme municipal de Paüls, ja està estabilitzat. Aquesta paraula, tan tècnica com ambigua, vol dir que les flames ja no avancen, però que encara no es poden abaixar els braços. Literalment.

Estabilitzat no vol dir apagat

Segons el Cos d’Agents Rurals, el foc ha devorat 3.221,16 hectàrees. Són números que costen de visualitzar fins que no hi poses peus: boscos reduïts a esquelets negres, pedra que crema al sol i camins convertits en línies grises.

El cap d’intervenció dels Bombers, Joan Rovira, ho ha dit clar: “No el tenim controlat ni extingit, queda molt per fer.” I és que el perill no desapareix amb la flama. La meteorologia —una possible tempesta seca— pot tornar a jugar en contra en qualsevol moment.

Un flanc esquerre encara calent

Les tasques més intenses es concentren al flanc esquerre, prop del cap del foc. Allà, els GRAF i els EPAF (equips especialitzats dels Bombers) treballen colze a colze amb els hidroavions de l’Estat. Aquest és l’últim punt on les línies d’aigua encara no s’havien connectat, una mena de “front final” abans de poder dir que la situació està realment sota control.

Mentrestant, al flanc dret —entre Paüls i Alfara de Carles— la cosa tampoc és fàcil. En un terreny amb penya-segats i accessos impossibles, les BRIF (Brigades de Reforç en Incendis Forestals) fan feina de formiga amb eines manuals per tallar el pas al foc.

El confinament que encara pesa

Paüls continua amb confinament dinàmic. No és un tancament total, però implica estar preparat per tancar finestres i portes en segons si les coses empitjoren. A més, dues carreteres segueixen tallades: la TV-3541 entre Paüls i Xerta, i la N-230b a l’altura de Xerta.

És una interrupció que, en una zona on el cotxe és pràcticament l’únic transport viable, complica el dia a dia tant com la pròpia olor de fum.

Un exèrcit de terra i aire

El dispositiu encara és digne d’una pel·li de catàstrofes: un centenar de dotacions terrestres i 17 mitjans aeris. Entre ells, 2 helicòpters de comandament, 5 bombarders, 2 avions de vigilància i atac, 2 hidroavions i 6 helicòpters de les BRIF. Tot plegat, un desplegament que diu molt de la magnitud de l’incendi.

Els qui han vist passar aquests ocells metàl·lics sobre el seu cap saben que el soroll de les hèlixs és, paradoxalment, un so tranquil·litzador.

Quan el foc marxa, arriba la mirada

La Vía Verda de Xerta, fins fa uns dies un lloc on pedalar amb calma, ara és un escenari que podria sortir en un documental sobre zones cremades. La diferència és que aquí no hi ha veu en off ni música emotiva: només cendra, pols i un futur per reconstruir.

És en aquests moments quan sorgeix la pregunta inevitable: com i per què ha començat? Les causes encara no han transcendit, però el record recent d’altres incendis fa pensar en el mateix sospitós habitual: una barreja de sequera, vent i —massa sovint— negligència humana.

El paper invisible de la prevenció

Mentre el titular es centra en litres d’aigua i hectàrees cremades, hi ha un treball menys visible però essencial: la prevenció. Les zones on els boscos havien estat aclarits, on s’havien fet cremes controlades o manteniment de camins, han resistit millor. És la diferència entre tenir una cicatriu o perdre un braç sencer.

Molts municipis del Baix Ebre i del Camp de Tarragona ja fa temps que reclamen més recursos per a aquesta feina, que sol passar desapercebuda fins que és massa tard.

Un estiu llarg

Encara queda molta temporada d’alt risc al davant. Els Bombers, els Agents Rurals i la resta d’efectius saben que aquest podria no ser l’últim gran ensurt de l’estiu. La millor arma ara mateix és la prudència col·lectiva: des d’evitar barbacoes a zones forestals fins a no llençar burilles, per molt “apagades” que semblin.

Perquè, al final, el foc no és només una emergència: és un reflex de com cuidem —o no— el nostre entorn.