La taula que fa més fàcil tornar de vacances
Hi ha tornades que no fan mandra. Sí, el setembre pot ser igual de dur que una classe de matemàtiques a primera hora, però hi ha qui ha trobat la fórmula secreta per convertir la “tornada a l’escola” en una excusa deliciosa.
A Sant Cugat passa alguna cosa curiosa: cada any, quan la gent torna de vacances, en lloc de deprimir-se, omple una mateixa sala amb ganes de retrobar-se amb plats que escalfen l’ànima i recorden que la rutina pot tenir gust de festa major.
Hi ha restaurants que neixen per moda, i després hi ha aquells que es converteixen en punts de trobada emocionals. A Sant Cugat del Vallès n’hi ha un que porta gairebé una dècada demostrant que la cuina casolana pot ser tan potent com una playlist de reggaeton un dissabte a la nit: et transporta, et fa moure i et deixa enganxat.
No és un lloc de postureig gastronòmic ni d’aquells menús kilomètrics que et cansen abans de començar. Aquí hi ha una història més senzilla i alhora més complexa: dues persones que un dia van decidir obrir un restaurant, i nou anys després encara fan que la gent hi torni com qui torna al poble per Festa Major.
El secret no és cap secret
Darrere del projecte hi ha la Judith, que ha sabut mantenir viva l’essència amb un estil proper i una hospitalitat que recorda més a una tieta que insisteix que mengis “una mica més” que no pas a una restauradora. La cuina? Casolana, de temporada i amb producte de proximitat. Però l’ingredient realment invisible és una altra cosa: l’ànima que s’hi respira.
Mentre altres locals obren i tanquen com persianes en hora punta, aquest espai continua ple. I no és casualitat. És el tipus de lloc on una torrada de sardina fumada amb mel et pot fer recordar l’estiu i un ou a baixa temperatura et fa veure que la tardor pot ser igual de sexy.
Quan els plats expliquen històries
Menjar aquí no és només menjar. És viatjar sense moure’t de taula. Un dia comences amb porros confitats i guanciale cruixent, i acabes amb unes gyozes d’ànec que suren en un brou capaç de curar qualsevol ressaca emocional. Entre mig, plats que juguen amb la memòria, amb els sabors i amb la capacitat de fer-te oblidar que demà tens reunió a les 9.
La carta té aquella barreja de clàssic i sorprenent que fa que cada plat sigui una mica com retrobar-se amb un amic d’institut que ha après a vestir bé. D’un ceviche de llagostins marinat a un magret d’ànec amb ratafia, cada mos té una doble funció: alimentar-te i emocionar-te.
El final feliç (i dolç)
Les postres aquí no són un tràmit, són l’últim cop de puny emocional: xocolata amb pa, oli i sal que et transporta a la infància, un crumble de poma que fa olor de tardor i un iogurt amb fruita de la passió que et deixa amb ganes de tornar. Literalment.
I aquí és on es troba la clau: no és només un restaurant, és un lloc on cada plat et recorda que la rutina no ha de ser gris. Que tornar a l’escola, a la feina o a la N-340 no té per què ser un càstig. Que hi ha espais que funcionen com una abraçada de cuina casolana.
Per què agrada tant?
No hi ha misteri: perquè és humà, proper i autèntic. No intenta ser el que no és. I això, en un món ple de filtres d’Instagram i de restaurants amb més logo que ànima, és gairebé revolucionari.
De fet, fins i tot portals com Top Catalan Restaurants han destacat aquest espai com un referent. Però la millor prova és la més senzilla: la gent torna. Any rere any.
Quan parlem de tornar de vacances, sovint pensem en la mandra, en el despertador i en el cafè amb gel massa aigualit. Però hi ha qui té la sort de tornar a un lloc que converteix el setembre en un festival de sabors i records. I aquest lloc té nom propi, encara que no cal que el diguem massa fort: els que ho saben, ja hi tornen.
