Quan un Happy Meal es converteix en un problema a l’altra punta del món
Què tenen en comú un McDonald’s de Tòquio i un del polígon Francolí? Potser més del que sembla. Un Happy Meal pot unir continents… i problemes.
El cas japonès ha encès les xarxes, però si gratem una mica veurem que no és tan lluny del que passa aquí quan el màrqueting se’ns en va de les mans. I no, encara no hem parlat del menjar.
La notícia ve de lluny —bé, de molt lluny: McDonald’s Japó ha hagut de cancel·lar una promo de ‘One Piece’ per culpa del caos que ja va provocar una anterior col·laboració amb ‘Pokémon’. Però a Tarragona, la història no sona tan exòtica: parlem de cues, consum compulsiu i bosses de menjar intacte.
Quan el regal pesa més que el menjar
A Tòquio, la gent comprava menús només per aconseguir les cartes col·leccionables. Aquí potser no correm tant darrere d’un Pikachu hologràfic, però sí que hem vist gent fer cua hores per un got de plàstic de la Champions o una edició limitada de cafetera de càpsules. El patró es repeteix: comprem l’objecte, no el producte.
De l’Ebre a Akihabara
A la Terra Alta ningú llença el pa del dia abans, però en un McDonald’s japonès s’han vist carrers plens de bosses intactes. La contradicció és brutal: mentre aquí ens estem posant les piles amb la lluita contra el malbaratament alimentari, allà els “Happy Meals” es van convertir en “Unhappy Meals”.
I a Tarragona, què?
No ens pensem que això és només cosa de japonesos amb massa temps lliure. A Tarragona ciutat, el record encara fresc és el de les cues al McAuto de l’A-7 quan van anunciar els menús a un euro. Cotxes parats fins al pont del Francolí per estalviar-se tres euros i mig. No hi ha cartes Pokémon, però la lògica és la mateixa.
La cultura de la col·lecció
En realitat, tot plegat és un fenomen global: l’objecte que s’aconsegueix amb la compra acaba sent més important que allò que compres. Unes cartes al Japó, un got a Tarragona o la samarreta d’una festa major. El menjar, la cervesa o l’espectacle passen a ser secundaris. I després ens queixem que les deixalles ens desborden els contenidors grocs.
El valor real d’un Happy Meal
El que és curiós és que al Japó ja han hagut d’improvisar: en lloc de cartes de ‘One Piece’, els nens es trobaran amb joguines sobrants d’altres promos. Una mena de “refregit” que fa gràcia si pensem en com aquí encara guardem els regals del “Kinder sorpresa” dels anys 90. El capitalisme recicla millor que nosaltres.
Un debat que va més enllà
Aquest cas no va només de frikis o de nens malcriats. Va d’un sistema que ens empeny a comprar pel desig, no per la necessitat. El malbaratament no és només alimentari, sinó cultural. Ens empassem el màrqueting com si fos un menú del dia, i després fem veure que ens sorprèn el resultat.
Consum i contradiccions locals
És fàcil riure’s dels japonesos que van deixar bosses senceres de McDonald’s al carrer. Però a Tarragona també hem tingut moments memorables: des de les llargues cues per comprar bitllets del Nàstic a Segona fins a les baralles a la Fira de Reus per aconseguir una entrada per la Carpa Jove. Canvia el context, però la psicologia és la mateixa.
El menjar que no mengem
Segons la Generalitat, un terç del menjar que produïm acaba a les escombraries. Veure imatges de bosses intactes al Japó és impactant, però aquí no ens quedem curts: fruita que no surt bonica, pa que sobra a les fleques, plats que tornen sencers als restaurants. Potser no tenim col·leccionistes de cartes, però sí una societat que encara confon “comprar” amb “necessitar”.
Conclusions: del sushi al vermut
El cas McDonald’s al Japó ens serveix com a mirall incòmode. Perquè sí, és molt fàcil assenyalar amb el dit les bosses plenes de nuggets a Akihabara, però el debat de fons també és nostre. Ens importa el menjar o només el que l’acompanya? La pròxima vegada que comprem un menú només pel regal, pensem si no ens estem convertint, una mica, en aquells japonesos que tant ens sorprenen.
