Quan sortir a menjar fora deixa de ser el pla estrella: el símptoma que ja es nota a Tarragona
Un cafè amb gel a la Rambla Nova ja no és tan automàtic com abans. Les terrasses que fa quatre dies bullien de vida, ara mostren buits estranyament visibles fins i tot en ple agost. I no, no és que la gent hagi decidit de cop fer-se ermitana.
El que passa és més subtil i alhora més revelador: la relació dels tarragonins amb el menjar fora de casa comença a canviar. Els restauradors aixequen la cella i es pregunten si no estem davant d’una petita revolució gastronòmica... però no precisament de les que es brinden amb cava.
Que el sector de l’hostaleria a França estigui preocupat per la caiguda del consum no és només una curiositat del país veí. A Tarragona, els restauradors comencen a detectar senyals molt semblants. El que abans era rutina —un vermut a la Plaça de la Font, unes tapes improvisades a la Part Alta, un menú a la Pineda després de platja— ja no sembla tan indiscutible.
Un canvi de ritme al consum
Els hostalers parlen d’una tendència clara: la gent surt menys i, quan surt, gasta menys. Allò de demanar entrants, plat principal i postres ha quedat reduït, massa sovint, a un plat compartit i un refresc. Les famílies ajusten, les parelles calculen i els grups d’amics que abans feien sobretaules eternes ara tanquen el compte abans d’hora.
Quan la cultura del restaurant deixa de ser central
La gastronomia mediterrània i l’art del “anar a fer un mos” formen part de la identitat local. Però segons alguns restauradors tarragonins, el restaurant ha deixat de ser una prioritat. “Ara la gent prefereix guardar per viatjar, o es menja un entrepà ràpid abans d’entrar a PortAventura”, explica un propietari del Serrallo.
El paral·lelisme amb França és evident: allà, segons dades de l’INSEE, el 61 % dels clients han rebaixat el nivell de restauració que visiten. Els qui abans anaven a restaurants convencionals, ara opten per cadenes; els de les cadenes, pel fast-food; i els del fast-food, per la sandvitxeria de cantonada.
Les terrasses buides en ple agost
A la Rambla Nova i a la Plaça Corsini, els restauradors coincideixen en un diagnòstic: els turistes hi són, però gasten menys. Menús del dia que abans volaven ara s’acumulen a les pissarres sense gaires tachons. Un cambrer resumeix la situació: “Tenim taules plenes, però factures petites”.
Un símptoma post-pandèmic?
Molts atribueixen el fenomen al poder adquisitiu que mai no s’ha recuperat del tot des de la pandèmia. El que era una “sortida fàcil” —menjar fora entre setmana— ara es veu com un extra. El restaurant ja no competeix només amb altres restaurants, sinó amb supermercats, tuppers casolans i el menjar ràpid comprat a l’aplicació de torn.
De la sobretaula al menjar exprés
Un altre canvi subtil és la manera com es viu el temps al restaurant. La sobretaula mediterrània sembla en perill d’extinció. Els cambrers observen com els clients demanen el compte amb el cafè encara calent, mentre miren de reüll el mòbil. És el triomf de la pressa i la derrota del “ja en parlarem amb calma”.
I ara què?
Els experts avisen que aquesta tendència pot transformar la manera com entenem l’hostaleria a Tarragona. Potser els restaurants hauran de reinventar-se: propostes més flexibles, formats híbrids entre botiga i bar, o experiències gastronòmiques que realment justifiquin sortir de casa. En paraules d’una restauradora local: “O ens adaptem, o quedarem com els cinemes de sessió contínua: records d’un altre temps”.
Un fenomen europeu
El que passa a Tarragona no és una anècdota local, sinó part d’un corrent més ampli. A França, a Itàlia i a Portugal es parla del mateix. La gent continua estimant el menjar, però ja no l’expressa de la mateixa manera. Els restaurants han passat de ser el centre de la vida social a convertir-se en un complement esporàdic.
Potser el problema no és només econòmic, sinó cultural. Com deia una restauradora francesa en declaracions recents: “És un canvi de societat”. I, per bé o per mal, Tarragona no n’és immune.
Mentrestant, els restauradors locals es miren les terrasses mig plenes i sospiren. El menjar continua sent bo, el clima acompanya, però la pregunta persisteix: ha canviat el consum, o hem canviat nosaltres?
