La Jovita per l’Esteve GV: el restaurant de carretera de Girona que va fer perdre el cap a Hollywood
Hi ha restaurants que semblen sortits d’un anunci de cotxes dels anys 70, amb rètols gastats, cambrers amb memòria selectiva i una paella que sona com un motor a ralenti. La Jovita per l’Esteve GV, a la carretera de la Bisbal (Girona), és exactament això... però amb estrelles de Hollywood al passat i espardenyes al plat.
Entre els pins, l’asfalt i alguna furgoneta d’obra aparcada, s’hi amaguen arrossos de categoria, peixos que encara fan olor de mar i una carta tan catalana que podria parlar per si sola. Però compte: no és el típic restaurant de carretera amb menú de tres primers i postre “de la casa”. Aquí la casa té història, i molta.
Una cuina catalana amb accent cinematogràfic
Abans de ser “foodie” estava de moda, La Jovita ja servia plats a artistes i celebritats que feien parada camí de la Costa Brava. Segons La Vanguardia, hi havia passat fins i tot Salvador Dalí i algun que altre actor de Hollywood que buscava arrossos, no paparazzis.
El lloc ha ressorgit gràcies a Esteve Garcia Vilanova, un cuiner que podria haver triat l’escuma i el nitrogen, però ha preferit sofregit i paciència. Educat a l’Escola Sant Ignasi-Sarrià i amb trajectòria al costat de Carles Gaig, l’Esteve ha convertit aquest restaurant de carretera en un temple discret però ple de soroll (del bo: plats, paelles, forquilles).
📍 Carretera de la Bisbal, 46, Girona
👨🍳 Cuina: Catalana contemporània amb producte local
💶 Preu mitjà: 20–35 €
🐟 Producte estrella: marisc de Palamós
⏰ Obert: de dimarts a diumenge (12:30–16:00 / 20:00–23:00)
Arrossos, fideuàs i records de la iaia
A la carta hi ha plats que semblen inventats per una àvia que va fer Erasmus a Kyoto: beringena escalivada amb miso, galentina de pollastre de pagès km 0, o macarrons de ceba gratinats “com els de la iaia” (literalment). A la secció d’arrossos, el festival: de pigeon amb ceps a l’arross del senyoret o la fideuà d’espardenyes.
| Pas | Procés (versió Esteve) |
|---|---|
| Pas 1 | Sofregit lent: ni pressa ni pressió. La ceba ha de confessar els seus pecats abans d’estar llesta. |
| Pas 2 | Afegir l’arròs i deixar-lo brillar breument com una estrella fugaç abans del brou. |
| Pas 3 | Deixar coure sense remenar: la crosta (“socarrat”) és sagrada, no un error. |
Els peixos i mariscos arriben directes de la cofraria de pescadors de Palamós. I sí, es nota. L’olor a mar no és decorativa: és real. El menú va canviant segons temporada, però manté aquell punt de “restaurant honest” que ja és gairebé patrimoni immaterial català.
De Dalí a la generació de l’Instagram
En un temps on la gent fotografia més el plat que al company de taula, La Jovita no s’immuta. L’Esteve segueix fent el que sap: producte, foc, i amor per les coses fetes a mà. A fora, algun turista busca cobertura. A dins, el rostit en fa perdre el sentit.
El cuiner diu sovint que “no hi ha pressa per menjar bé” (entrevista fictícia, 2024). I ho demostra: plats servits sense escenografia, amb aquell equilibri entre rusticitat i subtilesa que només té la cuina catalana quan s’oblida de voler agradar.
Per què tothom parla de La Jovita?
- Història real: Va ser punt de trobada d’artistes als 60.
- Producte local: tot el peix i marisc prové de Palamós.
- Preu sorprenent: pots menjar marisc per menys de 20 €.
- Identitat catalana: zero postureig, tot sabor.
En temps de menús degustació de 200 €, La Jovita juga en una altra lliga: la de la memòria. La de l’arròs que s’enganxa una mica, però només el just. La de les braves que no surten a TikTok, però desapareixen de la taula en 10 segons.
Una parada obligatòria (literalment)
Si passes per Girona direcció Costa Brava, fes cas al GPS i deixa’t perdre una mica. El desviament cap a la Bisbal et portarà a un lloc on el temps sembla haver-se quedat enganxat al sofregit. Hollywood potser ja no hi passa, però el públic local ho té clar: aquí s’hi menja de debò.
I potser, si tens sort, trobaràs l’Esteve sortint de la cuina amb un arròs que fumeja. El miraràs, et mirarà, i sense dir res entendràs que la cuina catalana no és moderna: és eterna.
