La trucada que va destapar un tabú: quan defensar la propietat sembla un delicte

Hi ha paraules que a Catalunya ja es pronuncien amb veu baixa. Una d’elles és propietat privada. No perquè no existeixi, sinó perquè defensar-la sembla, cada cop més, un posicionament incòmode.

Un matí qualsevol, en una emissora qualsevol —o no tan qualsevol— una trucada va fer saltar totes les alarmes. No era un debat ideològic. Era una vida real encallada entre lleis, consignes i una justícia que arriba tard.

Quan la ràdio deixa de ser espectacle

Passava en directe, en un programa líder d’audiència "El món a RAC1 del Jordi Basté". Un d’aquells moments en què la ràdio deixa de ser entreteniment i es converteix en mirall social.

A l’altra banda del telèfon, en Miquel. Sense dramatitzar. Sense eslògans. Explicant que no pot entrar a casa seva. Que els inquilins no paguen. Que la llei els protegeix. I que ell, amb un bebè de menys d’un any, haurà d’esperar fins a dos anys per un judici.

Quan el relat empeny a no pagar

El cas d’en Miquel no és una excepció. Conviu amb un discurs cada cop més normalitzat que justifica l’impagament i presenta l’ocupació com una eina política legítima.

Des de determinats col·lectius i sindicats de llogaters s’ha construït un relat on el propietari és, per defecte, el culpable. On deixar de pagar és una forma de protesta. I on ocupar una vivenda aliena es blanqueja com a justícia social.

Quan aquest discurs és tolerat, amplificat o directament recolzat per les institucions, el resultat és clar: impunitat pràctica per qui incompleix i indefensió absoluta per qui compleix.

Complir la llei surt car

Avui, a Catalunya, no pagar pot sortir gratis. Però reclamar el que és teu pot implicar anys de litigi, costos legals i desgast emocional.

Els jutjats col·lapsats, els terminis eterns i una legislació desequilibrada han creat una situació absurda: el sistema castiga el propietari i premia el morós.

El missatge implícit és devastador: si compleixes, perds. I això, en qualsevol estat de dret, hauria de ser una línia vermella.

Govern progressista, habitatge públic absent

Tot aquest relat s’ha consolidat mentre l’administració defugia la seva responsabilitat principal: crear habitatge públic.

La dada és tan incòmoda com incontestable: des del 2008, la construcció d’habitatge públic ha estat escassa, irregular i insuficient. Durant més de quinze anys, la solució no ha arribat.

Sense parc públic, tota la pressió recau sobre el mercat privat. I quan això passa, en lloc d’invertir, construir i planificar, és més fàcil assenyalar propietaris i protegir discursos combatius.

El resultat: ningú voldrà llogar

La conseqüència és immediata. Cada cop més petits propietaris retiren els pisos del mercat. No per especulació, sinó per por.

Por a no cobrar. Por a no recuperar el pis. Por a quedar atrapats durant anys en un sistema que els tracta com sospitosos.

Això genera exactament l’efecte contrari del que es promet: menys oferta, més tensió i preus més alts.

Una trucada que reflecteix un país

Quan en Miquel va penjar, res havia canviat. El pis seguia ocupat. El judici, lluny. El nadó, creixent.

Però alguna cosa sí que havia passat: el silenci s’havia trencat. Durant uns minuts, es va dir en veu alta el que molts pensen i pocs s’atreveixen a dir.

Que la propietat privada està en perill quan l’Estat renuncia a fer habitatge públic. Que sense justícia àgil i sense seguretat jurídica, no hi ha equitat possible.

Epíleg incòmode

Defensar el dret a l’habitatge no hauria de ser incompatible amb defensar qui compleix la llei. Però avui ho és.

I potser ha arribat l’hora de dir-ho clar: no hi ha justícia social sense seguretat jurídica. I no hi ha país viable quan tenir un pis i llogar-lo et converteix en el sospitós habitual.