María Jesús Puerta, l’enginyera “friki” de Tarragona que va enamorar la NASA i es va quedar sense milió
A Tarragona ja no només es recicla vidre, plàstic i cartró. Des d’un pis amb vistes mediterrànies, una enginyera ha decidit posar ordre fins i tot a les escombraries de la Luna. I no, no és cap broma de vermut de diumenge.
El que va començar com un repte personal acabaria colant-se en un dels concursos més exigents de la NASA, aquell club selecte on tot sembla sortir d’una pel·li de ciència-ficció. Però, com passa sovint a casa nostra, hi havia lletra petita…
Una enginyera de Tarragona que fa tremolar astronautes
La protagonista es diu María Jesús Puerta, té 56 anys i un currículum que faria empal·lidir qualsevol PowerPoint d’una start-up. Enginyera de mines, autodidacta i amb un ordinador que segons diu “treia fum”, es va plantar en un concurs internacional on competien més de 1.200 projectes de 80 països. El repte? Decidir com reciclar la brossa a la Lluna.
I sí: entre equips universitaris americans i laboratoris hiperfinançats, una enginyera tarragonina va colar un gemelo digital amb Intel·ligència Artificial batejat com “Esperanza”. Un sistema capaç de transformar residus i regolita lunar en metalls, plàstics, combustibles i fins i tot formigó lunar. Allò que els americans anomenarien “game changer”.
El premi que es va escapar
La NASA va aplaudir la seva proposta i li va enviar un certificat oficial, unes quantes adhesius per la nevera i la satisfacció de ser una de les sis guanyadores. El premi anunciava un milió de dòlars, però aquí va aparèixer el plot twist digne d’una sèrie de Netflix: només el poden cobrar ciutadans americans o residents legals als Estats Units.
“Hi havia quasi 50 pàgines de normes i jo em vaig centrar en la part tècnica”, va admetre Puerta en una entrevista recent. En resum: un milió al calaix, zero euros al compte. Tot i això, l’enginyera ho porta amb humor: “flipava només de veure la carta de la NASA al meu buzó”.
Un projecte nascut a la taula del cafè
La història comença molt menys èpica del que sembla. Una tarda, mentre prenia cafè amb el seu marit i fullejava la premsa, va veure l’anunci del concurs. Va decidir provar-ho “per demostrar als meus fills que amb esforç es poden aconseguir coses”.
Autodefinida com una “enginyera friki”, reconeix que sempre està formant-se: pilot de drons, cursos de noves tecnologies, recerca constant. “És el meu modus operandi”, explica. El projecte “Esperanza” no només és un gest cap al futur de l’espai, sinó també un homenatge personal: set anys enrere li van diagnosticar un càncer de mama i encara avui continua en tractament. Si tot va bé, rebrà l’alta abans d’acabar l’any.
Què proposava exactament “Esperanza”?
Fitxa ràpida del projecte
- Nom: Esperanza
- Autora: María Jesús Puerta, enginyera de mines (Tarragona)
- Objectiu: Reciclar residus i regolita lunar
- Tecnologia: Gemelo digital + IA
- Aplicacions: Producció de metalls, combustibles i formigó lunar
El sistema partia d’una dada brutal: cada missió Artemis podria generar més de 4.200 kg de residus. Baixar-los a la Terra costaria 50.000 dòlars per quilo, una xifra inassumible. La solució? Reutilitzar-ho tot in situ. Puerta va utilitzar dades públiques de la NASA sobre la composició del regolita i va simular processos com separació magnètica, piròlisi i fusió.
I ara què?
La segona fase del concurs implica construir prototips. Però, de nou, només poden accedir-hi els participants americans. L’única opció per Puerta seria aliar-se amb partners nord-americans i treballar sota la seva ombra. “No em ve massa de gust començar a signar contractes privats”, explica, tot i admetre que té temps fins al gener per decidir-ho.
Malgrat la frustració econòmica, la repercussió mediàtica ha estat notable: “és un orgull que Tarragona estigui en el mapa de la NASA”, diu. Les adhesius a la nevera ja són símbol domèstic d’una victòria parcial però amb molt de valor.
Un missatge amb accent local
En una ciutat acostumada a cues a la T-11 i a discutir sobre si el vermut de Reus és millor que el de Tarragona, el cas Puerta té un regust de “David contra Goliat”. Una enginyera autodidacta, amb càncer i sense milió, que ha aconseguit que el seu projecte “Esperanza” soni a la NASA.
Com va dir en to irònic un tècnic municipal de Tarragona en llegir la notícia: “Si hagués sigut un concurs de paelles, segur que el premi també s’hauria quedat als americans”. L’humor no falta, però tampoc el reconeixement: Puerta és avui un referent de perseverança, tecnologia i creativitat amb accent mediterrani.
La conclusió és senzilla: potser no hi ha un xec de set xifres, però hi ha un missatge que pesa més que qualsevol premi. Com ella mateixa resumeix: “Els somnis es compleixen”. Encara que sigui amb adhesius de la NASA a la porta de la nevera.
📎 Més info: Bases del repte de la NASA
