El Reus Deportiu fa un pas enrere: la raó insòlita per no jugar la Super Copa
Hi ha coses que passen a la vida que ningú t’explica quan ets petit: el teu grup preferit es separarà, el bar del barri canviarà de mans i el teu equip pot decidir no jugar una final per, bàsicament, coses de grans.
I és que Reus, a part de tenir el vermut més fotudament bo del planeta, també té un equip de bàsquet masculí que aquest estiu ha decidit fer un gir dramàtic al guió i dir “gràcies, però no gràcies” a la Super Copa. Això, en una ciutat on la paraula “competició” es venera com el cafè amb gel quan arriba Sant Joan, sona a pecat mortal.
Quan la sorpresa no és dins la pista
La Super Copa havia de ser l’escenari perfecte perquè el Reus Deportiu demostrés múscul. O com a mínim, això pensaven els qui es deixen la gola cridant “defensa!” cada diumenge al pavelló. Però vet aquí que, sense avisar massa, l’equip ha declinat la invitació.
Al carrer circulaven rumors de tot tipus: que si lesions, que si la Federació no ho havia muntat bé, que si hi havia un “conflitillu” intern més gran que el pàrquing del Pallol un dissabte a la tarda.
El motiu que no t’esperaves (però una mica sí)
La realitat és menys novel·lesca i més… mundana. Segons fonts properes al club, tot s’ha reduït a una combinació de calendaris apretats, prioritats esportives i, sobretot, el que molts clubs del territori coneixen de sobres: pressupost limitat. Un “no hi arribem” de manual, vaja.
Que sí, que en ple segle XXI sembla impossible que un equip amb la història del Reus Deportiu hagi de renunciar per calers. Però aquest és el món real, el mateix on una canya ja val gairebé 3 euros i on les samarretes del Barça costen com un viatge a Menorca.
I ara què?
La pregunta que flota a l’aire és: què passa amb la plaça vacant? Doncs el més probable és que sigui ocupada per un altre club del territori amb ganes (i pressupost) de fer el salt i lluir-se a la Super Copa. Tot i això, l’afició roig-i-negre es queda amb un regust amarg, una mica com aquell cafè descafeïnat que et serveixen quan ja han tancat la màquina bona.
Un toc d’humor entre el drama
Per sort, a Reus el bàsquet és més que un títol. És retrobar-se al bar després del partit, criticar l’àrbitre amb arguments de catedràtic i discutir si aquell triple anul·lat era realment fora de temps o només ho semblava després de dues canyes. La Super Copa pot esperar, però el folklore local no.
Un exemple més de la realitat esportiva local
No és el primer ni l’últim cop que un club del Camp de Tarragona es veu obligat a fer equilibris financers dignes d’un funambulista a la Rambla Nova. La Federació Catalana de Bàsquet fa temps que intenta donar suport, però la realitat és tossuda.
El futur? Vermut i bàsquet, com sempre
Mentrestant, la ciutat seguirà fent el que sap fer millor: omplir terrasses, queixar-se del trànsit a la N-340 i esperar amb ganes el pròxim partit del Reus Deportiu, encara que no sigui a la Super Copa. Perquè aquí, guanyar està bé, però poder-ho comentar després amb la colla encara és millor.
Que la Super Copa es jugarà sense el Reus, però amb la mateixa passió que sempre. I si no, sempre ens quedarà el vermut.
