El Nàstic i el partit que obre més interrogants que respostes
Hi ha derrotes que pesen més que altres. Perdre un partit és un fet estadístic; perdre la confiança és un estat anímic que costa molt més de remuntar. Al Nou Sardenya, el Nàstic va patir totes dues coses alhora.
La paradoxa és que l’Europa, acabat de pujar, semblava el veterà, i els grana, amb més ofici sobre el paper, van fer la pinta d’un equip que encara busca quin botó encén el motor. El resultat? Una sensació de fragilitat que va molt més enllà del 2-0.
El futbol té aquests cops baixos: de vegades no cal una pallissa de gols per deixar-te KO, n’hi ha prou amb dos cops ben donats i una estratègia que et despulla les mancances. Això és el que li va passar al Nàstic de Tarragona contra l’Europa al Nou Sardenya, un escenari petit però amb molt soroll, on el conjunt escapulat va imposar energia, ordre i ofici davant d’un Nàstic que fa la sensació d’anar amb el fre de mà posat.
Un partit que deixa cicatriu
No és només la derrota, és la manera com arriba. El Nàstic no va caure per un error puntual o per un detall del VAR: va caure perquè li van faltar idees i convicció. Sí, hi va haver el penal de Juncà i el gol de Cano, però abans i després hi havia una mateixa foto: un equip grana sense veu ni vot davant d’un rival que sap perfectament què vol fer amb la pilota.
El marcador es va trencar tard, però les sensacions es van trencar molt abans. La grada escapulada ho va notar i el partit es va convertir en un d’aquells escenaris incòmodes on l’aficionat grana només desitja que el cronòmetre corri més de pressa.
Dubtes a la porteria i a tot arreu
El canvi de porter —amb l’entrada de Dani Rebollo al lloc de Toni Fuidias— era un missatge clar de Luis César: “ja he vist prou”. Però l’experiment no resol el fons del problema. El Nàstic pateix tant en la sortida de pilota com en el replegament i, sobretot, en la continuïtat del joc. Quan no és la banda esquerra, és la dreta. Quan no és la línia defensiva, és la desconnexió del mig. Un autèntic mar de dubtes.
El pitjor és que aquests dubtes no són nous. Ja venien dels partits contra el Sanluqueño i fins i tot de la primera jornada. Però perdre contra un equip acabat d’ascendir, i fer-ho amb la sensació de ser el “novato” de la classe, és una punyalada extra.
Europa, amb més ofici del previst
La part irònica de la història és que l’Europa, un club humil i amb molt d’orgull de barri, va semblar el veterà experimentat de la categoria. Amb un Jordi Cano endimoniat, van saber esperar el seu moment, trencar el partit en cinc minuts i deixar KO un Nàstic que havia tingut alguna opció, però sense punteria ni contundència.
El Nou Sardenya va viure-ho com una festa. Els jugadors escapulats van jugar amb aquell punt d’atreviment que sovint s’associa als que no tenen res a perdre. El resultat és que els que ho van perdre tot van ser els tarragonins.
El paper de Luis César
El tècnic gallec es troba ara davant la primera crisi del curs. Només quatre jornades i ja es parla d’urgències, d’ajustos i de respostes que no arriben. El seu discurs després del partit va ser clar: “hem de millorar tots, jo el primer”. La qüestió és si el vestidor ho compra i si la grada té paciència.
No és un tema menor. El Nàstic és un club amb pressió històrica, amb una afició exigent i amb l’etiqueta de candidat a l’ascens penjada a l’esquena. Però amb quatre punts de dotze possibles, els números comencen a pesar més que les paraules.
Una lliga llarguíssima... però curta per les presses
A la Primera RFEF hi ha marge per reaccionar, és clar. La temporada és llarga i plena de corbes. Però el problema és el relat. Si les dues últimes derrotes ja han generat soroll, què passarà si a Eivissa no s’aconsegueix guanyar? La paciència és un recurs escàs al futbol professional, i a Tarragona encara més.
Els pròxims partits seran una prova de maduresa. No només per sumar punts, sinó per demostrar si aquest equip té identitat o continuarà sent un conjunt que canvia de cara cada setmana. Sense identitat no hi ha projecte, i això ho sap qualsevol aficionat grana amb memòria.
Cafè amb gel
Al bar de després del partit, entre la cervesa i el cafè amb gel, la conversa era la de sempre: “No juguem a res”, “El mister no té les idees clares”, “Ens falta un davanter killer”... El repertori habitual dels mals moments. Però el que preocupa de veritat és que aquesta vegada no sembla exageració de barra, sinó diagnòstic compartit.
El Nàstic té jugadors, té plantilla i té afició. El que li falta és seguretat i un pla sòlid. Sense això, la temporada pot convertir-se en un viatge llarg i feixuc, més proper a una travessia pel desert que a un camí cap a l’ascens. I això, a aquestes alçades, ja comença a fer mal.
Un mar de dubtes que, si no es resol aviat, pot acabar convertint-se en un oceà.
