Quan una ciutat decideix que jugar també és cultura

Dissabte 21 de març, la sala Kursaal de Valls va tornar a demostrar que un festival del joc no és una extravagància per a quatre friquis amb daus, sinó una manera molt concreta d’entendre la cultura. La tercera edició del Valls Juga va reunir més de 130 activitats, quatre zones de joc, més de 3.000 metres quadrats de propostes i una jornada gratuïta que es va allargar de les 10 del matí fins a la mitjanit. Traducció simultània per a qui encara visqui el joc com una afició secundària: allò no era un passatemps. Era fer ciutat.Quan una ciutat es pren el joc seriosament

La gràcia del Valls Juga és que no planteja el joc com una activitat ornamental, d’aquelles que queden molt bé a la foto institucional i després desapareixen com les bones intencions un 2 de gener. Aquí hi ha teixit associatiu, voluntariat, complicitat local i mirada llarga. Hi ha entitats que hi posen hores, coneixement i entusiasme; hi ha demostradores, famílies, creadors, editorials i públic amb ganes de remenar, provar, preguntar i descobrir. Hi ha, en definitiva, una comunitat fent cultura des de baix, que és una cosa molt menys glamurosa que un photocall però molt més útil.

Això també explica la seva transcendència per a Valls i per al Camp de Tarragona. Quan un festival reuneix jocs de fusta, jocs de taula, jocs de cartes, rol, escacs, puzles, pistes, construcció, habilitat i estratègia, el missatge és clar: jugar no és una capseta estreta, és un ecosistema. I quan aquest ecosistema, a més, es fa des d’un projecte de ciutat i amb vocació d’obrir-se a editorials i públics d’arreu, el que tens és una cita que deixa de ser local sense deixar de ser pròpia.

Hi ha festivals que passen i hi ha festivals que arrelen. El Valls Juga fa pinta d’anar per aquí. No només perquè l’edició anterior ja havia registrat 1.750 visitants únics, ni perquè enguany, també amb 1.800 visitants, la proposta s’hagi ampliat, sinó perquè ha entès una cosa bàsica: en temps de pantalles que et xuclen l’atenció com un gestor emocional amb subscripció premium, asseure’t a jugar cara a cara és gairebé un acte de resistència cultural.

Jugar no és “matar l’estona”: és entrenar el cervell sense donar-li la tabarra

La cultura del joc té una virtut meravellosa: ensenya sense posar-se pesada. Un joc de taula pot semblar només una estona agradable, però al darrere hi treballen l’atenció, la memòria de treball, la flexibilitat cognitiva, la planificació i el control d’impulsos. Dit d’una altra manera: allò que molts en diuen “estar jugant” sovint és estar pensant molt, però amb menys solemnitat i bastant més ganes de continuar.

No és una intuïció naïf de gent que estima els "meeples". Diverses fonts acadèmiques i institucionals remarquen que el joc contribueix al desenvolupament cognitiu, emocional i social; ajuda a assajar escenaris, a prendre decisions, a tolerar la frustració i a aprendre a cooperar. El joc és, de fet, un laboratori segur on una persona pot equivocar-se, provar estratègies noves i descobrir que perdre una partida no és cap drama, cosa que, sincerament, no sempre es pot dir del món real ni de segons quins grups de WhatsApp.

Aquí és on la gamificació deixa de sonar a paraula de congrés amb acreditació penjada al coll i passa a tenir sentit. Quan s’apliquen mecàniques de joc a altres àmbits —educació, dinamització cultural, salut, aprenentatge, participació—, el que s’intenta és augmentar la implicació, la motivació i la participació activa. No perquè una insígnia resolgui la vida de ningú, sinó perquè el joc activa curiositat, repte, feedback i propòsit. I això, ben utilitzat, és molt potent.

Ben utilitzat, aquí hi ha la clau. Perquè la gamificació tampoc no és una vareta màgica ni un “posa-hi punts i ja aprendran”. El valor no és disfressar qualsevol cosa de joc, sinó entendre que hi ha maneres lúdiques de generar atenció, aprenentatge i vincle. Quan això passa, jugar deixa de ser l’oposat de pensar. És, justament, una altra manera de pensar.

Quan el Kursaal de Valls es converteix en un relat compartit

Una de les imatges més potents de la jornada va arribar amb el joc d’investigació en viu “Protocol Rebrot – El retorn a Valls”, una proposta oficial del festival escrita per Albert Carrion i interpretada pel Grup del Teatre Principal. Sobre el paper ja era atractiva. En la pràctica, va ser una demostració brillant del que pot fer el joc de rol quan activa intel·ligència, observació i emoció col·lectiva alhora.

Els equips no només jugaven: interrogaven personatges, enllaçaven pistes, contrastaven versions, dubtaven, reconstruïen una història i discutien hipòtesis. Tot plegat dins una trama amb clons, secrets i un ordinador central que controlava vides, és a dir, exactament allò que necessites perquè el cervell se senti estimulat i el cos vagi una mica més accelerat. Hi va haver moments intensos, decisions precipitades, silencis de sospita i aquella electricitat que apareix quan una activitat deixa de ser simple animació i es converteix en experiència memoritzable.

Aquest és el gran poder del rol: permet habitar altres punts de vista, practicar l’escolta, negociar amb el grup, llegir el context i reaccionar. Hi ha pocs formats tan eficaços per barrejar narrativa, cooperació, imaginació i gestió emocional. Per això és tan important que festivals com aquest no el releguin a un racó exòtic, sinó que li donin espai propi i valor central. El rol no és una nota al marge. És cultura participativa en estat pur.

Més enllà dels daus: joc, llengua, feminisme i espai públic

El Valls Juga també és interessant perquè no defensa un únic model de jugar. A fora del Kursaal hi havia jocs d’acció, punteria, habilitat, tir amb arc, softcombat i propostes gegants. A dins, convivien les famílies amb la primera infància, les persones que busquen jocs de construcció, qui vol una partida més estratègica, qui prefereix els escacs o qui arriba amb curiositat de tastar un prototip. Aquesta barreja és important perquè normalitza la diversitat lúdica i trenca la caricatura que encara redueix el joc a un sol perfil.

També hi ha un valor cultural evident en la presència de jocs en català i en l’aposta per fer visible que la llengua també es juga. L’estand del programa Totjoc del Consorci per a la Normalització Lingüística, el joc “Caselles” cedit per Òmnium Cultural i un Scrabble en català de gran format no són només complements simpàtics: són una manera molt concreta de connectar llengua, oci i transmissió cultural sense moralina ni posat de dossier.

En aquesta mateixa línia, les taules liles dedicades a jocs de temàtica feminista o amb protagonisme femení aporten una altra capa de lectura. Jugar també vol dir decidir quins relats expliquem, qui hi apareix i des de quina mirada. I això, en un festival que reuneix famílies, joves, criatures i públic especialitzat, té una força pedagògica notable. Sense sermons. Sense powerpoint. Només amb experiències compartides, que sovint és la manera més intel·ligent de transformar imaginari.

Per què un festival així importa a Valls, al Camp i més enllà

Hi ha esdeveniments que entretenen i n’hi ha que teixeixen territori. El Valls Juga pertany a la segona categoria. Perquè posa en contacte entitats locals, comerç, voluntariat, autoria, editorials i públic de perfils molt diferents. Perquè activa el centre de la ciutat, dialoga amb l’espai públic i converteix Valls en alguna cosa més que un escenari: la converteix en node cultural.

Això té conseqüències per al Camp de Tarragona i, si el projecte manté ambició i continuïtat, també per al conjunt de Catalunya. Un festival que reuneix una vintena d’autors i autores, una trentena d’editorials i més de 120 jocs demostrats no només exhibeix producte: crea xarxa, genera conversa, fa comunitat i ajuda a situar el joc en un lloc de prestigi cultural que massa sovint encara se li nega. I quan, a més, incorpora català, inclusió, intergeneracionalitat i formats que van del joc tradicional al rol en viu, el missatge és poderós: el joc és patrimoni viu, no entreteniment accessori.

Per això també cal agrair la feina de les entitats organitzadores, com la "Pera Juganera", de les persones voluntàries, de “La Pinya”, de les demostradores, dels equips que aixequen la logística i de tothom qui entén que un festival així no es munta només amb bona fe. Es munta amb hores, criteri, cura i una fe bastant admirable en la intel·ligència col·lectiva. Que en els temps que corren ja és gairebé un superpoder.

El millor que ha deixat el Valls Juga 2026 no és només una jornada plena, un sorteig, puzzles gegants, una partida memoritzable o una tarda de dissabte sense mirar el mòbil cada trenta segons. El millor que ha deixat és una idea cultural de fons: jugar ens fa pensar millor, conviure millor i imaginar més. I en una època tan obsessionada a ser productiva, eficaç i impecable, potser el més modern de tot és recordar que una societat que sap jugar també és una societat que sap viure. Per a més informació del festival, es pot consultar la web oficial de Valls Juga 2026. I ara, ens toca esperar amb candeletes el següent!