Quan Tarragona s’atura per mirar amunt: la jornada més bèstia de Santa Tecla
Hi ha diumenges que comencen amb ressaca i cafè amb gel, i d’altres que comencen amb pell de gallina a la Plaça de la Font. A Tarragona, el primer diumenge de Santa Tecla no és només un dia més de festa: és el moment en què tothom, literalment, aixeca el cap.
El contrast és bèstia: d’un costat, gent amb ulleres de sol dissimulant la nit anterior; de l’altre, colles castelleres amb faixes i camisa perfectament planxada. I al mig, una plaça que bull, on fins i tot els nervis tenen banda sonora pròpia.
Quan sona el toc de gralla i els caps giren amunt, Tarragona es transforma. La Diada del Primer Diumenge de Festes és el ritual col·lectiu on la ciutat deixa de mirar WhatsApp per mirar cel. I no, no és per cap eclipsi: és perquè a la Plaça de la Font hi arriben els “grans” del món casteller.
Aquest 14 de setembre de 2025, quatre colles escriuen (i esgarrapen) la història: la Colla Jove Xiquets de Tarragona, els Castellers de Vilafranca, la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Xiquets de Tarragona. Traduït: la Champions League dels castells, però sense VAR.
El ritual d’un diumenge que no és com els altres
Si ets de Tarragona, saps que aquest diumenge no hi ha brunch ni vermut fins que les colles han fet els seus tres intents. La plaça s’omple d’una barreja deliciosa: turistes que miren incrèduls, gent gran que murmura “això abans sí que era arriscat” i xavals amb samarretes que encara fan olor de pirotècnia de la baixada.
El Primer Diumenge de Festes no és només un acte casteller: és un termòmetre d’ànims, músculs i moral col·lectiva. Els assaigs previs marquen el to, però res no està escrit fins que les mans s’entrellacen i la plaça es fa un silenci estranyament dens.
Santa Tecla com a escenari èpic
Les Festes de Santa Tecla són patrimoni cultural, però també patrimoni emocional. Entre concerts, processons i la inevitable guerra de selfies amb el Seguici Popular, la Diada ocupa un lloc a part. Perquè aquí el protagonisme no és ni el foc ni el ball, sinó el risc compartit.
I és que a Tarragona, quan algú cau d’un castell, tothom cau una mica. I quan algú corona un pilar impossible, tothom s’aixeca amb ell. És el drama i la glòria d’una cultura que encara té la capacitat de posar-te un nus a l’estómac sense necessitat de pantalles.
Les colles: rivals i germanes
Les quatre colles que hi actuen tenen històries que donen per una sèrie de Netflix. Els verds de Vilafranca arriben amb la pressió de ser “els que sempre poden més”; la Colla Vella, amb l’orgull vallenc tatuat a l’ADN; la Jove de Tarragona, que juga a casa i amb el públic entregat; i els Xiquets, que cada any lluiten contra el tòpic de ser “els altres”.
El resultat no és només una competició: és un partit d’orgulls, records i futurs. I sí, també d’ego, perquè els castells, per molt col·lectius que siguin, tenen molt de “mira què hem fet nosaltres”.
Retransmissió en directe: castells en HD
Per als que no poden estar a plaça (o prefereixen veure-ho amb aire condicionat), la retransmissió arriba de la mà de La Xarxa, amb TAC 12 i Penedès TV. El so de les gralles en 4K potser no té el mateix impacte que sentir-lo a dos metres, però és el consol perfecte per qui es queda a casa.
Una plaça que no oblida
Els cronistes locals diran que aquest diumenge és “històric”, encara que cada any ho sigui. Però la veritat és que la Plaça de la Font té memòria: recorda els èxits i les caigudes, les ovacions i els silencis, els moments que fan tremolar les cames fins i tot al més veterà de la colla.
I després... vermut
Perquè sí, després de tanta tensió col·lectiva, la ciutat recupera el seu ritme natural: taules plenes, tapes que volen i converses que barregen política municipal amb “has vist el quatre de nou?”. És la manera més mediterrània possible de tancar un diumenge que no té res de normal.
La Diada del Primer Diumenge de Festes és, en definitiva, la millor excusa que té Tarragona per sentir-se única. No és només un acte casteller: és un mirall de la ciutat, amb les seves virtuts, les seves contradiccions i la seva obsessió sana per mirar amunt.
