La CCCC torna al focus (i no per festa)

A les places, el soroll és clar: gralles, aplaudiments i aquella olor de pólvora que et deixa el nas content. Als despatxos, en canvi, el soroll és un altre. Més baix. I més punxant. I en aquest soroll hi torna a aparèixer la Coordinadora de Colles Castellers de Catalunya (CCCC), que darrerament ocupa massa titulars per ser qui hauria de fer de “cola” i no de “foc”.

El curiós no és que hi hagi debat (al món casteller, debat n’hi ha fins i tot per decidir l’ordre del pilar). El curiós és que la CCCC s’estigui perceben com un actor separat, com si fos “ells” i no “nosaltres”. I aquí comença el mal rotllo: relat, confiança i una sensació que tothom sap que passa alguna cosa… però ningú ho explica igual.

La peça clau és aquesta: a la CCCC li falla el relat. No necessàriament la comunicació (que també), sinó la manera com s’entén el seu paper quan hi ha decisions sensibles: drets d’imatge, categorització de colles, protocols de seguretat o com es regula la comercialització i els usos publicitaris. I quan el relat falla, el que queda és soroll. I tensió. I molta conversa de barra.

CCCC: què és i per què tothom en parla ara

La CCCC fa una feina que, quan funciona, és invisible. I això seria el millor senyal. Parlem de negociar l’assegurança col·lectiva, establir codis de funcionament que moltes colles acaben assumint com a “norma no escrita”, impulsar projectes de fons (com la memòria oral) o donar suport tècnic a colles petites que no tenen estructura estable.

També gestiona moments delicats, com els accidents (al món casteller, la seguretat no és un extra, és el terra). El text de referència recorda l’accident de Sant Fèlix del 2024 com un exemple de situacions que obliguen a coordinar, respondre i aguantar pressió. I no: això no ho fa un “algú” abstracte. Ho fa gent amb nom i cognoms que hi dedica hores, sovint desinteressadament. Poca broma.

El primer malentès: “la CCCC” no és un altre planeta

Aquí ve el nus: una part del món casteller parla de la Coordinadora com si fos un organisme extern, amb una agenda pròpia, misteriosa i potser una mica fosca (com si fos un capítol dolent d’una sèrie). Però la realitat administrativa és menys sexy i més directa: la CCCC són les colles. Totes. Des de les de gamma extra fins les que encara pateixen per tancar una actuació amb tres de sis.

Això implica una idea incòmoda: les decisions de la CCCC són decisions de les colles (per majoria, via assemblea general anual), amb tota la pluralitat i el dret a discrepar. O sigui: si no t’agrada el que passa, no és només “culpa d’allà dalt”. També és, en part, el resultat del que s’ha votat, acordat o tolerat. Ai.

Quan la representació es confon amb el poder

Un organisme federatiu és, per definició, més representatiu que executiu. Ha de defensar interessos comuns i fer de paraigua. El problema arriba quan, per com s’organitza o per com es percep, sembla que decideix massa o que ho fa sense prou complicitats. I aleshores passa això: tensió amb colles, tensió amb agents que projecten els castells i tensió amb organismes que col·laboren en projectes d’interès general.

Segons fonts vinculades a la Coordinadora consultades aquest gener de 2026, la sensació interna és que “quan es parla poc de la CCCC, vol dir que fem bé la feina”. I sí. Té lògica. El problema és que ara se’n parla molt.

La Junta: tres anys, presidència anual i una cadira que crema

La pròpia estructura de la Junta també hi posa llenya. Les juntes són de tres anys, però el president canvia cada any. Traducció al català de carrer: quan el president comença a dominar el paper, ja li toca plegar. I això pot provocar un efecte poc glamurós: que l’aparell gerencial acabi agafant més pes del que tocaria a una estructura que, en teoria, hauria de ser sobretot de gestió i coordinació.

I d’aquí, com deia el text original, “plora bona part de la criatura”. Perquè si l’engranatge intern pesa més que la cara política que representa les colles, el relat públic es complica: qui mana, qui respon, qui decideix, qui assumeix costos. I sobretot: qui dona la cara.

Baixes a la Junta i un límit estatutari que planeja

Aquest març, l’actual Junta iniciarà el seu tercer i darrer any de mandat. Però hi ha una incògnita que no és menor: de les dotze colles que la van constituir fa dos anys, tres han plegat i una altra ho farà en breu, segons el relat publicat. Els estatuts marquen que vuit és el mínim de components. Si en marxa una més, toca dissolució i tornar a assemblea.

La foto és potent (i una mica trista): les colles que han marxat havien ocupat càrrecs de màxima representació, com presidència, vicepresidències i tresoreria. Això no sembla un “canvi de cicle” tranquil. Sembla una crisi de convivència interna. I quan això passa, fora també es nota.

El detall que diu molt: poca gamma extra a la taula

Entre els vuit membres que restaran, només hi ha un representant d’una colla de gamma extra, sempre segons el text de referència. I això, al món casteller, té lectura: no perquè uns siguin “millors” que altres, sinó perquè les colles grans acostumen a tenir més projecció, més capacitat d’arrossegar agenda i, també, més pressió mediàtica quan el debat és sobre drets, imatge o retransmissions.

Un cap de colla d’una formació mitjana, consultat per aquest mitjà (sense voler fer-ne el protagonista), ho resumeix així: “Quan la Coordinadora es converteix en tema, perdem tots. Perquè a plaça necessitem acords clars, no batalles internes”. Dit queda.

Drets, codis i el “relat”: per què això afecta tothom

El món casteller no és només tradició: és també patrimoni, identitat, economia local i un aparador que trenca fronteres (recordem que els castells són Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO des del 2010). Això vol dir més ulls. I més interessos. I més preguntes incòmodes: qui pot gravar què, qui monetitza què, qui negocia què.

El text parla de la “guerra dels drets” com un episodi que ha generat tensió. I és fàcil entendre per què: quan barreges imatge, diners i representació, el marge per fer pedagogia és petit. Si no controles el relat, el relat et controla a tu. I no és un eslògan.

La ferida simbòlica: el cas Castellers de Vilafranca

Un altre element que il·lustra el moment és el que el text defineix com l’“injustificat cop de porta” als Castellers de Vilafranca, quan ara fa dos anys van expressar la voluntat de tornar als òrgans de decisió col·legiats. Més enllà de qui tingui raó, el que queda és la sensació de portes que es tanquen i ponts que costen de reconstruir.

I això, a la pràctica, acaba condicionant projectes que haurien de ser transversals: des de normes publicitàries fins a iniciatives de memòria, formació o seguretat compartida. Perquè si el clima intern és de sospita, cada pas es llegeix com una batalla. I no com un servei.

On consultar informació oficial

Per seguir el fil amb fonts directes, es pot consultar la informació pública i comunicats de la Coordinadora a la seva web oficial: Coordinadora de Colles Castellers de Catalunya (CCCC). (Si busques consensos, prepara’t un cafè: això va per llarg.)

La realitat és que la CCCC és necessària: per coordinar serveis, establir regles compartides i donar cobertura a un món amb més d’un centenar de colles i realitats molt diferents. Però també és cert que, si la Coordinadora no aconsegueix explicar-se com “la suma de totes”, seguirà apareixent com un agent aliè. I aleshores qualsevol decisió —sobre drets, seguretat o codis— serà gasolina.

Al final, el món casteller no demana miracles: demana claredat, tempos i una mica d’humilitat institucional. Perquè a plaça, quan el castell tremola, tothom sap què toca fer: apretar. I aguantar. Amb la CCCC passa el mateix.