Un pregó a Tarragona que no voldràs perdre: parla de ciutat, memòria… i una crida que remou

Un pregó que vol ser més que unes paraules

No tots els pregons són creats igual. N'hi ha de simbòlics, d'altisonants, d'altres merament protocola·laris. Però la tarda en què la veu va sortir del balcó consistorial, el que va passar va tenir una mica de tot: poesia, denúncia i un empentó a estimar el que tenim aquí mateix.

Des d'una perspectiva externa, la imatge és coneguda: cor de plaça, banderes, alcaldia al costat i públic que, entre curiositat i devoció, omple les escales. Però el que va canviar aquesta vegada va ser el to i el contingut: un pregó que va apostar per l'autoestima col·lectiva i per recordar que la ciutat no és només monuments i dates, sinó gent que viu, treballa i reclama justícia dia a dia.

Qui va parlar i què va dir (sense embuts)

La responsable del discurs va ser Viviana de Salvador, una figura lligada des de fa anys al moviment associatiu i veïnal de Sant Salvador. Des del balcó de l’Ajuntament i acompanyada per l’alcalde Rubén Viñuales i la regidora de Festes, Sandra Ramos, De Salvador va alliberar un pregó amb una intenció clara: insuflar autoestima i reclamar cura quotidiana per la ciutat.

En el seu discurs, que va durar uns 18 minuts, va assegurar que Tarragona “és una mare que ens necessita” i va remarcar que massa sovint els propis tarragonins prefereixen allò que ve de fora en comptes del que tenen a casa. Aquesta idea —simple però punyent— va ser el fil conductor d’un pregó que buscava, sobretot, cridar a l’actitud diària i al respecte per l’espai comú.

Barrir per casa: reivindicacions amb nom i cognom

De Salvador no només va llançar paraules boniques: va posar sobre la taula dèficits concrets que afecten molts barris perifèrics. Transport més freqüent els caps de setmana i a la nit, millores en seguretat i inversions en infraestructures van ser algunes de les demandes que va posar en veu alta. Recordava, amb fermesa, que els barris “de Llevant a Ponent, passant pel nord” són part del mateix cos urbà i han de tenir les mateixes condicions que el nucli antic.

La pregonera, molt vinculada a projectes socials com el menjador de Café i Caliu, va aprofitar per fer una crida a la sensibilitat: empatitzar amb aquells conciutadans a qui la vida els ha mostrat el seu rostre més dur. I va instar les autoritats a actuar perquè la justícia i la cura no siguin només paraules, sinó polítiques amb efecte tangible.

Memòria, art i identitat

Viviana també va mirar enrere. Va recordar la figura de la seva mare, l’actriu Montserrat Salvador, i el seu avi, Lluís de Salvador, que va entrevistar Federico García Lorca fa novanta anys. A partir d'aquí va construir un pont entre la memoria clàssica —la Tarragona romana, el llegat d’August— i la necessitat de no viure de rendes, sinó de fer que aquell llegat brillí amb noves formes i oportunitats.

Amb una cita a Lorca que descrivia la ciutat com a «Roma Pura», De Salvador va defensar que Tarragona ha de agrair el seu passat però treballar per fer-lo present i visible, no quedar-se encallada en l’admiració passiva. Aquesta mescla de respecte històric i exigència contemporània va sonar com un projecte de ciutat més que com una mera glosa festiva.

Una veu que no es talla: Palestina a l’escenari

El pregó no va evitar els temes globals. En un to ferm, la pregonera va denunciar allò que va qualificar com a «Genocidi» en referència a la situació a Palestina, una intervenció que va trencar la lleugeresa habitual d’una festa i va portar l’atenció cap a la responsabilitat moral. No va ser un atac gratuït, sinó una posició conscient: Tarragona, va dir, ha patit i sap reconèixer el patiment alien.

Aquesta menció va generar —com era d’esperar— reaccions diverses. Hi ha qui valora la connexió entre la responsabilitat local i la consciència global; d’altres troben que el balcó festiu no és el millor lloc per a declaracions polítiques contundents. Sigui com sigui, el missatge va recalcar que la ciutat no existeix en una bombolla i que la sensibilitat social forma part del propi celebració.

Estimar és viure-la: la quotidianitat com a festa

Pot semblar una frase senzilla, però De Salvador la va revestir d’exemples concrets: no embrutar els carrers, respectar els veïns, cuidar els espais públics i donar veu als avis. “Estimar Tarragona és viure-la”, va afirmar, recordant que cap mare vol ser estimada només per festes puntuals; vol ser cuidada dia a dia.

Aquesta idea va calar entre les persones presents, que van escoltar entre aplaudiments, algun murmuri i moltes mirades còmplices. El pregó, en definitiva, va voler ser una invitació a fer de la ciutat una responsabilitat compartida, no només un escenari de postal.

Què queda després del balcó?

Si un pregó serveix per res, és per generar un debat i activar una agenda. Les demandes de Viviana de Salvador —transport, seguretat, infraestructures i cohesió social— són reivindicacions que requereixen accions concretes i, sobretot, calendaris i pressupost. L’alcaldia i els regidors presents van escoltar, i ara toca veure com es passen les paraules a fets.

Per aquells que vulguin seguir la programació i la informació institucional de la Festa Major i de l’Ajuntament de Tarragona, podeu consultar la web oficial de l’Ajuntament de Tarragona per a més detalls i pròximes activitats. Ajuntament de Tarragona.

Un pregó per recordar

El que va passar al balcó no serà només una foto a l’arxiu festiu. Va ser una crida a l’autoestima, una reivindicació de drets urbans i una posició ètica davant del patiment aliè. Tarragona va escoltar; ara li toca respondre. I la pregunta que queda és senzilla: respondrem cada dia com la mare que ens necessita o només la vestirem de festa quatre dies l’any?