El Camp de Tarragona es prepara per un canvi metropolità que no és menor
Quan a Tarragona diem “ens hem de posar d’acord”, ja saps que vindrà un debat etern. Però aquesta vegada la cosa no va d’on posar un semàfor o d’una nova rotonda a l’N-340: va de pensar com serà la vida al Camp d’aquí a vint anys.
El tema és seriós, i alhora delicat: set reptes, quatre fases i un futur que es vol escriure abans del març del 2026. Però la pregunta és inevitable: de què serveix un pla metropolità si encara discutim on comença i on acaba el Camp de Tarragona?
La paraula “metropolità” sona gran, gairebé de Barcelona. Però aquí, entre calçots, petroquímiques i cafès amb gel a la plaça del Mercadal, també estem a punt de jugar a això. El Camp de Tarragona té davant un repte d’aquells que no entren ni a l’ordre del dia d’una festa major: decidir com vol ser una àrea metropolitana que encara no existeix formalment, però que ja funciona de facto cada matí amb els embussos de l’A-7 i els busos mig buits cap a Tarragona.
La Diputació, els ajuntaments i tota la colla de tècnics han començat el ritual: dades, enquestes, grups de treball i plenaris a l’auditori Higini Anglès de Reus. Tot molt formal, tot molt europeu, sota el paraigua de l’Agenda Urbana Espanyola. I sí, ja hi ha calendari: el pla estratègic hauria d’estar definit el primer trimestre de 2026. Però ja sabem com va això dels calendaris institucionals: spoiler, sempre s’allarguen.
Les quatre fases del ritual
Primer pas: recollir dades i opinions. És a dir, fer un inventari dels problemes que ja coneixem (transport públic que no s’agafa ni Déu, habitatge car i mal repartit, contaminació que ningú vol mirar de prop...). Aquesta etapa durarà fins a l’octubre.
Segon pas: redactar una estratègia amb cara i ulls. Aquí és on la consultoria Daleph agafarà tot el que s’hagi dit i ho empaquetarà en un document amb paraules clau com “sostenibilitat”, “equitat” i “cohesió”. El clàssic.
El tercer pas, de gener a març, serà el de posar negre sobre blanc el pla d’acció. Projectes motors, diuen. La paraula “motor” ja és curiosa en un territori on el transport públic només atrapa un 5,6% dels desplaçaments diaris. El quart pas ja és més difús: un observatori per avaluar-ho tot. Dit d’una altra manera: un espai on fer powerpoints eterns.
Set reptes i cap vareta màgica
Aquí entra en joc Oriol Nel·lo, doctor en Geografia i expert en explicar allò que sembla obvi però que ningú no vol verbalitzar. Els reptes que planteja són set, i tots ells sonen a repte XXL: cohesió territorial, habitatge, canvi climàtic, mobilitat i infraestructures, usos del sòl, energia i aigua, i estratègia econòmica.
Per posar-ho en context: la majoria de gent del Camp viu i treballa en municipis diferents. Resultat? Cotxes amunt i avall, polígons plens, barris buits a les hores punta. I si afegim que el transport públic no acompanya i que el preu de l’habitatge es dispara a les zones “ben connectades”, ja tenim el còctel servit.
Un territori amb veu pròpia?
Nel·lo també ha posat sobre la taula idees que faran suar a més d’un alcalde: mecanismes de perequació fiscal (és a dir, compartir diners entre municipis rics i pobres), un cens metropolità de sòl per habitatge protegit, o fins i tot la creació d’un operador energètic propi. Tot molt bonic fins que algú pregunti: “I qui ho paga?”.
Un altre punt calent és la presència a les grans taules de decisió: aeroport, AVE, port. Tarragona sovint té veu però no pes, i Reus sempre vol ser-hi però no sap com. El debat serà si aquesta àrea metropolitana tindrà realment capacitat de plantar cara a Barcelona i València, o si quedarà en un altre pla estratègic més al calaix.
El Camp davant el mirall
La ironia és que tots aquests reptes no són cap sorpresa. Els vivim cada dia: buscar pis a preus impossibles, passar mitja hora a la C-14 per fer 10 km, veure com els pobles petits perden serveis mentre els grans creixen sense control. El pla metropolità no inventa res, només posa nom al que ja sabíem.
La pregunta de fons és si aquesta vegada hi haurà voluntat política real. Perquè, seamos sinceros, al Camp de Tarragona ens agrada més discutir de banderes i de futbol que de com pagarem el bus metropolità.
El futur en joc
D’aquí al 2026, el pla d’acció podria marcar un abans i un després. O quedar en una carpeta digital amb un nom llarg i incomprensible. Tot dependrà de si els set reptes que Nel·lo ha enumerat es tradueixen en decisions valentes o en actes institucionals amb càtering i aigua amb gas.
Mentrestant, nosaltres seguirem fent cua a la rotonda de la T-11, discutint si el millor vermut és a Reus o a Tarragona, i preguntant-nos si algun dia el transport públic del Camp de Tarragona passarà de ser tema d’estudi a ser una realitat que funcioni.
