Tarragona i la nova “platja exprés”: el mar avança i el patrimoni romà s’ho mira amb cara de dilluns
A Tarragona hi ha dies en què el mar sembla tenir més pressa que els cotxes a la T-11 quan plou. Les onades pugen, baixen i tornen a pujar com si volguessin fer-se selfies amb el patrimoni de Tarraco, que observa la situació amb una calma bastant sospitosa.
Els arqueòlegs del ICAC fa temps que murmuren que “alguna cosa es cou”. Més salinitat per aquí, menys sorra per allà... i un Mediterrani que, segons els tècnics, no està gaire per romanços. Una combinació que ha posat la costa tarragonina en un d’aquells estats d’ànim estranys: vol viure tranquil·la, però tampoc pot.
La costa de Tarragona: quan el mar té més ganes d’avançar que un turista buscant el Balcó del Mediterrani
Elements sensibles: Canteres romanes, Amfiteatre, espais arqueològics costaners
Risc principal: Erosió marina accelerada
Font oficial: Ministeri per a la Transició Ecològica
La fotografia no és de postal: el Mediterrani s’està escalfant, la sorra va desapareixent i la línia de costa es retira com un amic que et diu “queda pendent” cada vegada que proposes un vermut al Mercat Central de Reus. Fins aquí, el que ja es podia intuir mirant la platja de l’Arrabassada qualsevol dia de llevantada.
Però el que potser no tothom sap és que aquesta retirada no només posa nerviosos els socorristes, sinó també els investigadors que segueixen els jaciments costaners de Tarraco. Fins ara, el panorama era inquietant… però els darrers estudis han afegit una capa de “millor asseieu-vos”.
Quan el patrimoni fa “spoiler” involuntari: les primeres afectacions visibles
El primer que salta a la vista —literalment— és la situació de les canteres romanes disperses per la costa tarragonina. No són tan famoses com la del Mèdol, però sí igualment essencials per entendre com es va construir una ciutat que volia fer-li ombra a Roma mentre servia garum.
Investigadors del ICAC apunten que moltes d’aquestes petites canteres estan “tocant la costa”, i algunes ja han començat a perdre fragments sota l’aigua. La famosa Punta de la Creueta, a la Llarga, és el cas més fotogènic: mitja cantera encara visible, l’altra mitja convertida en zona snorkeling, amb blocs romans fent companyia als peixos.
Segons explicava recentment una arqueòloga de l’ICAC, “quan comenci a pujar de veritat el nivell del mar, n’hi haurà moltes que desapareixeran”. Una frase que no tranquil·litza precisament els gestors del patrimoni.
L’Amfiteatre: massa a prop del mar per estar relaxat
Que l’Amfiteatre de Tarragona és un monument espectacular ho sap qualsevol que hi hagi passat corrents per no perdre el bus de la plaça Imperial. Però la seva ubicació —preciosa i pràcticament a la vora de l’aigua— també implica que està especialment exposat als canvis del litoral.
Des de l’ICAC avisen que, si la pujada del mar s’accelera, la part inferior o fins i tot els ciments del monument podrien patir. No parlem d’un col·lapse imminent, però sí d’un futur on el mar sigui un veí força invasiu. Els experts ho resumeixen així: “L’ambient serà més salí, més humit i més pesat”. Bàsicament, com Tarragona un dia d’agost a les dues del migdia, però permanent.
Un Mediterrani amb presses: què diu la ciència?
Els estudis internacionals situen Tarraco entre les zones patrimonials del Mediterrani més vulnerables a l’erosió costanera. Un informe d’Nature Communications ja advertia que, de cara al 2100, punts com Tiro (Líban), Samos (Grècia) i Tarragona es trobarien al podi de llocs amb risc més alt.
Això no vol dir que l’Amfiteatre comenci a surar com una barca de rems, però sí que la pèrdua progressiva de sorra i l’augment de la salinitat seran més constants que les obres a l’A-7. I, segons els investigadors, la distància entre els jaciments i el mar podria reduir-se fins a un 70% en escenaris agressius.
Factors de risc segons els experts
| Factor | Impacte |
|---|---|
| Menys sorra a les platges | Augmenta l’exposició dels jaciments costaners |
| Puig del nivell del mar | Risc d’inundació puntual i filtracions |
| Reducció de sediments del Francolí | Menys regeneració natural de la línia de costa |
| Més salinitat i humitat | Efectes estructurals en materials romans |
I ara què? Solucions amb més plantes que ciment
Els enginyers i científics insisteixen que la resposta no és només posar murs. Les opcions actuals passen per infraestructura verda: dunes vegetades, zones humides que actuïn com a amortidor natural, sacs de fibra natural per estabilitzar sorres… solucions més pròpies d’un manual de supervivència mediterrània que d’una enginyeria estricta.
El director del Laboratori d’Enginyeria Marítima de la UPC ho explicava fa poc: “No hi ha una fórmula universal”. I afegeix que caldrà combinar natura, gestió del litoral i molta més documentació arqueològica “abans que algunes zones quedin literalment sota l’aigua”.
Documentar abans que el mar ho tapi
Les investigadores del ICAC insisteixen que molts espais costaners no s’han excavat ni estudiat prou. En paraules d’una membre de l’equip, “hem de documentar abans no passi, perquè passarà segur”. Una advertència que ressona especialment en llocs com la zona d’embarcament del Mèdol, que ja es troba a només uns centímetres sota l’aigua.
I és aquí on el futur es torna una mica més irònic: Tarragona, ciutat acostumada a mirar el mar des del Balcó, podria passar a tenir-lo com a convidat permanent tocant el patrimoni. Una visita inesperada, llarga i —sobretot— impossible de fer fora.
Conclusió: Tarraco, el Mediterrani i una urgència difícil d’ignorar
La costa tarragonina mai ha estat tímida, però ara el Mediterrani sembla disposat a retallar distàncies a un ritme que preocupa tant investigadors com gestors culturals. Tarraco, que ja figura entre els punts més vulnerables del Mediterrani, necessita més que discursos: necessita plans, dunes vegetades i una acceleració administrativa que superi la famosa “velocitat de Tarragona en hora punta”.
Sigui com sigui, el futur del patrimoni romà dependrà de si la ciutat és capaç de reaccionar abans que el mar decideixi, per la seva banda, fer una visita massa íntima a l’Amfiteatre de Tarragona i a les seves canteres. Perquè el Mediterrani, quan vol, no demana permís.
