A Reus, fins el sofà té més inquilins que el padró

Quan tenir sostre no vol dir tenir casa

El mercat de l’habitatge a Reus té la mateixa coherència que un contracte escrit amb boli invisible. Preus que pugen, sous que no, i una oferta de pisos tan reduïda que molts acaben pagant per compartir un llit amb les seves pròpies factures.

Els advocats d’estrangeria fa temps que ho adverteixen: tres de cada quatre persones migrants accedeixen al mercat del lloguer d’habitacions. Però d’aquestes, una part creixent ho fa sense cap contracte. Ni paper, ni padró, ni pau mental. Només un sostre amb caducitat emocional.

Empadronar-se: el nou esport de risc reusenc

A Reus, empadronar-se pot ser més complicat que aconseguir una cita a Extranjería. Els propietaris, per por a Hisenda o a reconèixer un lloguer il·legal, es neguen a empadronar els inquilins. El resultat? Tres famílies empadronades al mateix pis i cap amb dret a fer soroll.

“Molts es pensen que viuen de lloguer, però estan en pisos ocupats”, resumeix Javier Veraguas, president de la Fundació Bara. I mentre alguns amos d’habitatge juguen al “no ho sé, no ho veig”, la ciutat s’omple d’adreces fantasma.

El "mercat paral·lel" del dret a un sostre

El sinhogarisme ocult és això: tenir sostre però no habitatge reconegut. Ni contracte, ni seguretat, ni futur. Un espai entre el lloguer legal i l’ocupació il·legal on viure s’ha convertit en un acte d’equilibri burocràtic.

Segons Carolina Morales, advocada especialitzada en estrangeria, “és molt difícil trobar una habitació amb dret a empadronament”. Calcula que el 80% de les persones migrants viuen així. “I encara hi ha qui pensa que el problema és el mòbil a la mà, no el sostre que cau”, ironitza un voluntari de Càritas Reus.

Una ciutat plena de sostres invisibles

Des del projecte Habitatge Líquid de la Càtedra UNESCO de la URV s’ha detectat fins a tres unitats familiars compartint el mateix domicili. S’hi barregen nens, maletes i rebuts d’aigua amb noms diferents. Però tot legalment “no constatat”.

“La política d’habitatge actual aboca aquestes persones a viure en infravivenda”, afirma Héctor Simón, director de la Càtedra. “Els salaris no han pujat, però els preus sí. Això obliga a destinar més del 30% dels ingressos al lloguer”, afegeix. I quan el 30% es converteix en 50%, la hipoteca passa a ser amb el sofà i la paciència.

Sobreviure entre el sofà i la burocràcia

Una altra conseqüència del sinhogarisme ocult és la dificultat d’accedir a ajudes públiques. Sense empadronament, no hi ha sanitat, escolarització ni ajuts socials. I si hi ha internet, tampoc serveix gaire: moltes famílies queden fora per no saber fer tràmits digitals. Un bucle administratiu digne de Kafka... si Kafka hagués viscut a Reus.

Mentrestant, entitats com Càritas i la Fundació Bara intenten fer d’ambulància social. “Hi ha habitacions on hi viuen vuit persones”, assegura Veraguas. “Tenen sostre, però cal preguntar-se si és digne, si poden mantenir-lo calent o si encara els queda espai per respirar.”

El metre quadrat de la paciència

El problema no és només físic: és polític, social i emocional. Sense habitatge estable no hi ha arrelament, ni comunitat, ni futur. Però a la ciutat del vermut i del Gaudí Centre, hi ha qui encara pensa que la precarietat és un tema d’urbanisme, no de supervivència.

“Si no es fa res, hi haurà més precarització i més persones sense llar”, avisa Simón. Però fer-hi res és més lent que un ascensor de la plaça Prim. I mentre arriben les polítiques “coherents”, el mercat segueix fent de l’habitatge un producte premium: el dret a tenir un sostre, només per a qui pot demostrar-ho en PDF.

El final de la història (sense casa ni final feliç)

A Reus, molts no dormen al carrer, però tampoc viuen a casa. Sobreviuen entre factures, padrons negats i contractes invisibles. Un sinhogarisme amb Wi-Fi però sense drets. I mentrestant, el metre quadrat continua cotitzant més alt que la paciència.

Font: Ajuntament de Reus / Càtedra UNESCO de la URV / Fundació Bara.