Els veïns d’un poble del Baix Penedès inventen un nou “turisme” nocturn
Al Baix Penedès han descobert un nou tipus de turisme que no surt a les guies: el de les bosses de brossa. No porta ni souvenirs ni mapes, però deixa rastre. I el rastre és, literalment, una olor que no marida amb el vermut del diumenge.
El problema no és nou, però la solució que han trobat alguns veïns té un punt de road movie surrealista. I com tota road movie de baix pressupost, el final no és tan èpic com semblava a l’inici del trajecte.
Les normes de reciclatge ja fa temps que generen més debats que un ple municipal. Que si la tapa groga és pel plàstic però també per les llaunes, que si el vidre amb etiqueta va al verd o al blau, que si l’oli el guardes en ampolles d’aigua i després... on? Els manuals són tan complicats que alguns veïns han decidit que la millor manera de reciclar és traslladar el problema a la porta del costat.
I així és com ha nascut el fenomen batejat popularment com a “turisme de brossa”. Una pràctica que consisteix en carregar les bosses de deixalles al cotxe, fer uns quilòmetres cap al municipi veí i alliberar-se del pes (literal) en contenidors aliens. Una mena de viatge d’aventura low cost, amb GPS opcional i ambientador de pi al retrovisor.
Quan la nit es torna un parc temàtic
El que podria semblar una llegenda urbana s’ha convertit en rutina. Cotxes que surten a altes hores, bosses sospitoses al maleter i veïns que ja coneixen els horaris de patrulla millor que el calendari de festes majors. La nit al Baix Penedès ja no és només per a sopars i concerts d’estiu, sinó també per fer rutes clandestines amb deixalles.
El resultat? Contenidors desbordats, bosses que no encaixen i una tensió veïnal que comença a ser més grossa que la de les discussions pel volum de la música a Sant Joan. El que a alguns els semblava una solució pràctica s’ha convertit en un problema col·lectiu.
Multes de preu premium
La policia local no s’ho ha pres amb humor. En alguns casos, han arribat a revisar manualment les bosses, buscant cartes, rebuts o qualsevol pista de l’origen. Una feina CSI que, quan té èxit, es tradueix en sancions que poden arribar als 3.000 euros. Un preu que fa que la sortida nocturna surti més cara que un cap de setmana a PortAventura.
L’Ajuntament de Cunit ha confirmat que aquestes mesures són necessàries per garantir el compliment del sistema de reciclatge, que inclou recollida porta a porta i contenidors intel·ligents. Però la ciutadania no sempre veu amb bons ulls una digitalització que sembla més pensada per a enginyers que per a iaies amb carro de la compra.
El xoc entre tecnologia i realitat
Els contenidors que només s’obren amb targeta, els horaris rígids i els calendaris de fraccions poden funcionar a nivell estadístic. Però al dia a dia, quan surts de treballar a les deu de la nit i només vols llençar l’orgànica, la paciència es recicla menys que el cartró mullat. I d’aquí neixen les resistències: bosses deixades fora, contenidors forçats i, evidentment, el turisme nocturn de deixalles.
No és només un tema d’incivisme. Per a moltes persones grans o amb mobilitat reduïda, aquests sistemes són un repte. Carregar bosses, seguir horaris estrictes i recordar el codi d’obertura del contenidor no és fàcil per a tothom. I aquí és on l’eficiència topa amb la realitat quotidiana.
El futur del reciclatge: pedagogia o repressió?
La pregunta que queda a l’aire és si la solució passa per continuar apujant les sancions o per trobar maneres més senzilles i humanes d’explicar i aplicar el reciclatge. Potser amb més pedagogia i menys multes. Potser amb incentius i no amb càstigs. O potser amb una barreja de tot plegat i una mica de sentit comú.
El que està clar és que el reciclatge és necessari i urgent, però la manera com s’implementa pot convertir-se en una trampa. Una trampa que, al Baix Penedès, alguns han intentat esquivar de la manera més literal possible: creuant la frontera municipal amb les bosses al maleter. Una road movie local que, de moment, no té final feliç.
Amb aroma de contenidor
En definitiva, el cas de Cunit és un reflex d’un problema més ampli: quan les bones intencions institucionals xoquen amb la realitat social i cultural dels veïns. El “turisme de brossa” és només la punta de l’iceberg (de plàstic, cartró i orgànica), i potser una pista que cal repensar com fem compatible la sostenibilitat amb la vida quotidiana.
I mentrestant, la propera vegada que vegis un cotxe amb maleter carregat de bosses a les dues de la matinada per l’N-340, potser no torna d’Ikea: potser està fent turisme. Però del de veritat no.
