L'art de l'avorriment
Us passa a vosaltres, o us ha passat algun cop, que quan esteu amb més gent i hi ha un silenci llarg, us sentiu incòmodes? Sentiu la necessitat de parlar d’alguna cosa per trencar aquell silenci?
Vivim en un món ple d'estímuls constants. Tenim sempre tots una llista infinita de tasques pendents, dia rere dia.
Els nostres fills passen d'una activitat extraescolar a una altra, dels deures als videojocs, del mòbil a la tauleta. I quan hi ha un minut de silenci, un espai buit, sentim la necessitat urgent d'omplir-lo amb alguna cosa.
Però què passa si ens avorrim una estona... i els deixem que s’avorreixin?
M'he sorprès moltes vegades pensant que no puc parar, que estic perdent el temps si no faig res. També dient “vine, fem això” quan veia la meva filla asseguda sense fer res aparentment productiu.
Com si l’avorriment fos un enemic a combatre, que cal evitar costi el que costi.
Però resulta que l’avorriment és el millor terreny per a la creativitat. Quan no hi ha res programat, quan no hi ha cap pantalla que ens entretingui, ens veiem obligats a buscar dins nostre.
I és aleshores quan apareixen les idees més boges, els jocs més imaginatius, les històries més increïbles, les preguntes més profundes.
L’avorriment no és temps perdut. És temps per guanyar. És l’espai on neix la curiositat, on es desenvolupa l’autonomia, on aprenem a estar bé amb nosaltres mateixos.
Així que aquest mes us proposo un repte senzill (i difícil alhora): deixar espais buits a la vostra agenda i a la dels vostres fills.
No programeu cada minut del cap de setmana. Resistiu la temptació de buscar alguna activitat a fer quan penseu —o us diuen— “m’avorreixo”.
I vegeu què passa. Potser us sorprendrà descobrir que de l’avorriment neixen les millors aventures.
Fins al mes vinent, i que “Perpenseu” molt.