El Xalet de Ponts: el restaurant de la C-14 que amaga una història que els viatgers ja sospiten
Hi ha llocs de carretera que tenen olor de parada obligatòria fins i tot abans que la gana desperti. A la C-14 camí d’Andorra, on el vent talla i els escapaments competeixen amb el paisatge, n’hi ha un que sempre desperta rumors entre conductors i veïns de Ponts.
Diuen que és una d’aquelles cases de menjars que mai s’ha volgut fer influencer, però que continua sortint a cada conversa de “què hi ha per aquí?”. I tot i que el rètol sembla discret, alguna cosa hi passa que fa que la gent hi torni, especialment els que fan aquest trajecte com si fos l’Ave Maria.
Què passa realment a El Xalet de Ponts?
LLOC: El Xalet, Ponts (C-14 direcció Alt Urgell i Andorra)
PREU MITJÀ: Menú gastronòmic 32–38 €
ORGANITZACIÓ: Família Antich (des de 1990)
WEB OFICIAL: Ajuntament de Ponts
El nom sona a refugi d’esquiadors, però aquí no hi ha forfets: hi ha història de carretera i una memòria col·lectiva feta d’escudelles, camions i famílies que han après a comptar els quilòmetres per olors. Molts encara recorden quan, abans del túnel del Cadí, el trajecte fins als Pirineus era una litúrgia i Ponts era el punt sagrat per fer fonda.
De fet, el municipi ja tenia una mena de magnetisme gastronòmic quan la C-14 era el vell carril de pas cap a Andorra. La mítica Fonda Cadí, avui convertida en llegenda local, funcionava com una mena de menjador compartit on sempre hi havia una escudella fumant i algun veí disposat a conversar sobre carreteres, futbol o el temps. D’allà, amb els anys, sorgiria la idea que acabaria donant vida a El Xalet.
I és aquí on arriba el gir que molts desconeixen: el restaurant actual no és una moda ni una aposta recent. Va néixer el 1990 de la mà del Francesc i la Mercè, els mateixos que havien servit mig país a la Fonda Cadí. La seva idea era simple però contundent: mantenir la cuina de sempre, però amb un puntet més polit, més afinat, més de “saps què, aquí encara cuinem a foc lent”.
Una sala que ha canviat de mans (i d’energia)
Des de fa uns quatre anys, el relleu generacional ha fet el seu efecte. El Francesc fill, que porta a la motxilla els estudis de cuina de la Joviat, és ara qui remena cassoles i dona el to de la carta. A la sala, l’Anna hi posa l’ordre, el somriure i el que els gourmets anomenen “tracte humà” però que aquí es tradueix en un “què, veniu de lluny?” dit amb complicitat.
L’ambient és el d’un restaurant que continua fent de pont —mai tan ben dit— entre el passat i aquesta nova generació de cuiners que defensen la tradició sense fer-la museu. Segons expliquen ells mateixos als habituals, la idea és mantenir la cuina catalana de sempre però amb producte de temporada, bona mà i zero artifici. O com diria un veí que hi dina sovint: “Aquí no posen esferificacions, aquí posen bolets de veritat”.
El menjar que escalfa l’hivern de la C-14
Quan el fred de l’Alt Urgell decideix que ja n’hi ha prou de fer veure que és tardor, El Xalet ho nota de seguida. Molts viatgers entren amb les mans gelades i surten amb les galtes vermelles. I no és casualitat: la primera línia de defensa és aquella crema de carbassa servida ben calenta, una mena d’abraçada líquida que no surt mai a Instagram però que tots els que hi passen recorden.
Aquest any, la temporada de bolets ha durat més del previst i la cuina ha aprofitat l’ocasió. Els rovellons saltats i els ceps a la brasa amb botifarra del perol es converteixen en aquells plats que obliguen els conductors a aparcar a l’entrada “només per parar un moment”. Tot plegat es rega amb Lo Grealó, un vi ecològic de la DO Costers del Segre que, segons expliquen a la carta, va ser reconegut com el millor vi negre jove de la denominació. Aquí no hi ha postureig: hi ha criteri.
Plats de sempre, però sense nostàlgies forçades
Un dels plats que continua generant debat —del bo, d’aquell que omple taula— és la cua de bou al vi negre. Hi ha qui la voldria més melosa, hi ha qui la troba al punt. La veritat és que la carn ve de les últimes vèrtebres de la vedella, perquè bous “de veritat” ja no en tenim, com recorden els cuiners amb sorna. És un plat tradicional que ha passat de menjar modest a estrellat gastronòmic, i segons expliquen des de la cuina, “aquí intentem que no perdi humilitat”.
Després hi ha l’arròs. Sí, l’arròs sec aquell que no tothom s’estima però que aquí aconsegueix convertir escèptics. El fan de cansalada viada amb ploma ibèrica i camagrocs, i potser és perquè el foc és lent, o perquè la combinació és gairebé de manual, però surt rodó. També el fan de gamba vermella, però la versió carnívora s’ha convertit gairebé en emblema.
La carta que atrapa habituals i despistats
El Xalet ja no és aquell lloc on el menú econòmic era l’eslògan principal. Ara és una casa de menjars en majúscules que conserva la identitat sense disfresses. Entre el menú gastronòmic i la carta, els comensals acaben en aquell dilema etern: “I si tornem demà?”.
A la carta hi trobes plats que funcionen com un resum del que vol ser la casa: truita de patates amb pil-pil de bacallà, rap a la brasa, espatlla de cabrit rostida… i tots els productes de temporada que fan festa: caragols, calçots, carxofes, bolets, pèsols. Cada plat treballa amb aquella barreja de nostàlgia i actualitat que fa que el restaurant no sembli ni pretèrit ni modernet: simplement coherent.
Horaris, detalls i recomanacions pràctiques
| Informació | Detall |
|---|---|
| Dies amb més afluència | Divendres tarda i diumenge migdia, segons la sala. |
| Públic habitual | Conductors de la C-14, famílies i veïns de la Noguera. |
| Recomanació de la casa | El seu arròs sec i la cua de bou. |
Un final dolç per reprendre carretera i manta
El comiat sol ser amb gelat artesà, aquella mena de premi final que confirma que encara hi ha restaurants de carretera que valoren el detall. “Volem que la gent marxi contenta, no tipa”, comentava el Francesc jove a un client habitual aquest estiu. I aquesta és una filosofia que, en una carretera plena de corredisses, sona gairebé revolucionària.
Al final, El Xalet de Ponts continua sent el que sempre ha estat: un refugi gastronòmic a mig camí dels Pirineus, hereu d’una tradició que ve de la Fonda Cadí i adaptat a una generació nova que vol fer les coses bé però sense perdre arrels. I potser aquest és el detall que molts conductors noten però no acaben d’identificar: que enmig d’una ruta accelerada, hi ha un lloc que encara cuina amb temps.
