TripAdvisor i ressenyes: quan algú et demana 5★

Hi ha dues olors que et persegueixen quan surts a menjar fora: el sofregit que promet i la ressenya que et condiciona. Sí, aquella frase curta que et fa triar un bar de braves o fugir com si t’hi anés la salut.

Però, i si et digués que de vegades la història no la cuina el xef, sinó algú amb pressa per pujar al rànquing? I que això, a la llarga, deixa un regust… estrany.

Fa poc m’ha caigut a les mans un text que és gairebé un anti-manual de reputació: “tot és mentida… puntueu-me ben alt al TripAdvisor…”. I ja està. Curt. Transparent. Gens subtil. I, precisament per això, perfecte per parlar d’una cosa que ens afecta a tots: les ressenyes falses i la temptació (molt humana) de forçar el 5 estrelles.

TripAdvisor, ressenyes i la temptació del “posa’m un 10”

Un restaurant pot tenir crosta cruixent, pa calent i un vi que entra sol… i tot i així, perdre clients perquè algú ha decidit que les estrelles són un videojoc. Una ressenya no és només una opinió: és una pista. I quan la pista és falsa, el mapa et porta al lloc equivocat. Punt.

Per què ens obsessiona el rànquing?

Perquè som així. Ens encanta que ens ho mastiquin. Si una fitxa diu “4,6” i una altra diu “4,1”, el cervell ja ha decidit abans que tu. I després venen les cues (a la Boqueria, al brunch, al lloc de moda) i la sensació que si no hi vas, no existeixes.

Per als locals, la pressió és real: més ressenyes sovint vol dir més visibilitat. Però també vol dir més exposició. I aquí és on apareix el típic missatge de “si t’ha agradat, deixa’ns 5 estrelles” (dit amb un somriure… o amb un codi QR que et mira massa fixament).

Senyals típics d’una ressenya que fa tuf

No cal ser detectiu. Amb quatre pistes, moltes ressenyes cauen soles. I sí, a vegades també hi ha ressenyes dolentes injustes. Però una cosa és una mala nit, i una altra és inventar-se la pel·lícula.

• Text massa genèric: “Tot perfecte” sense dir què ha menjat, quan hi ha anat o amb qui.
• Excés d’entusiasme mecànic: cinc estrelles com si fos una nòmina.
• Crides a l’acció rares: “puntueu-me alt”, “ajudeu-nos a pujar” (això no és una marató).
• Patrons repetits: moltes ressenyes noves en pocs dies amb el mateix to.

I un detall que no falla: quan una ressenya sembla escrita per algú que no ha sentit l’olor del menjador, ni ha escoltat el soroll de plats, ni sap si la truita era “sucosa” o “sabata”. Quan hi has estat, sempre hi ha un detall. Sempre.

Què diu TripAdvisor (i què diu la llei), sense fer-ne una tesi

Això no va de moralina. Va de normes del joc. Perquè si vols opinions, perfecte. Però si vols opinions fabricades, ja entrem en un terreny on tothom hi perd: el client, el restaurant del costat i, al final, tu també.

Directrius de TripAdvisor: el “no” a les trampes

TripAdvisor té pàgines específiques de polítiques i directrius sobre què es pot publicar i què no. I, en termes generals, el missatge és clar: les ressenyes han de ser honestes i no s’hi val manipular el sistema amb contingut fraudulent o incentivat.

Ho pots consultar a la seva secció oficial de normes i polítiques (la lletra petita que ningú llegeix fins que hi ha drama): Tripadvisor – Trust & Safety. Segons el que hi recullen, la plataforma treballa per detectar frau i protegir la fiabilitat de les opinions. Traducció humana: no els fa cap gràcia que algú vagi demanant 5 estrelles com qui reparteix flyers.

Normativa europea sobre ressenyes: menys fum, més transparència

I després hi ha el marc legal. A Europa, la línia general és que la publicitat i les pràctiques comercials han de ser clares i no enganyoses. Les ressenyes falses, quan es fan servir per influir decisions de compra, poden entrar en el sac de les pràctiques deslleials. No perquè ho digui el teu amic, sinó perquè hi ha directrius i actualitzacions normatives que van precisament d’això.

La Comissió Europea té informació pública sobre drets del consumidor i pràctiques comercials (incloent transparència a l’hora de presentar opinions). Ho tens aquí: Comissió Europea – Consumer rights. Dit planer: si vens una realitat maquillada, t’estàs posant tu mateix la cama.

Com deixar una bona ressenya (i no fer el ridícul)

La gràcia d’una ressenya no és fer de jutge. És ajudar. I sí: també és donar una empenta a un lloc que t’ha cuidat. Però amb seny. Amb detalls. Amb aquella honestedat que fa que el lector digui: “ok, això em serveix”.

Si ets client: 7 línies i prou (però amb substància)

Vols fer una ressenya útil? No cal escriure una novel·la. Només cal que hi hagi vida. Un parell de dades concretes i ja ho tens. I, si alguna cosa no t’ha agradat, explica-ho sense fer sang (que després tots hem tingut un dia tonto, oi?).

I un consell que sembla obvi però no ho és: posa context. “Massa soroll” no és el mateix un dissabte a la nit que un dimarts al migdia. I si vas anar-hi amb canalla, digues-ho. El lector t’ho agrairà.

Si ets restaurador: demana feedback sense trampes

Demanar ressenyes és legítim. El problema és el “com”. Si el teu missatge sona a “si us plau, salva’m la vida amb 5 estrelles”, la gent ho nota. I fa mandra. Molta.

1. Demana opinió, no nota: “Si vols, deixa’ns una ressenya amb el que t’ha agradat (i el que milloraríem)”.
2. Facilita el camí: un QR a la carta, sí, però sense pressió ni culpa.
3. Respon amb educació: fins i tot a la crítica dura. Això també puntua.
4. No prometis res a canvi: descomptes per ressenya = terreny pantanós.
5. Cuida el producte: abans de perseguir estrelles, que la truita surti com toca.

Un propietari de sala ho deia (en una conversa de sector, estiu de 2025) amb una frase que hauria d’estar emmarcada: “Si el plat és bo, la gent parla; si el forces, la gent sospita”. No cal més.

També ajuda mirar què fan els altres sense copiar el pitjor. Google Reviews, per exemple, és on molta gent mira primer perquè ja hi està posada de sèrie al mòbil. TheFork té la seva lògica quan hi ha reserva. I cadascuna té el seu ecosistema. Però el denominador comú és el mateix: credibilitat. Si la trenques, costa tornar-la a cuinar.

La realitat és que una ressenya honesta és com un bon cafè amb gel: simple, directe i amb el punt just. I si algun dia et trobes un “puntueu-me ben alt” amb “tot és mentida”, com a mínim ja saps què està passant: no és gastronomia, és ansietat digital servida en plat fondo. I això, ni amb allioli.