Restaurant Samarkand: el racó uzbek que fa olor de ruta de la seda (i arròs seriós)
A Barcelona hi ha un lloc on l’arròs no porta marisc ni calamarsons. Ni tampoc hi ha braves, ni menú de migdia amb postre industrial. A Vilapicina, entre bars de barri i bugaderies, hi ha un restaurant que fa olor de ruta de la seda i ceba fregida amb comí.
Es diu Samarkand, i si no saps on és, és perquè no està pensat per “influencers” sinó per gent que menja. Allà, una dona uzbeka cuina cada dia el plat més seriós del seu país. No és un ramen, no és un curry. I no, tampoc és un kebab.
Un racó d’Àsia central al cor de Vilapicina
El Samarkand és l’únic restaurant uzbek de Barcelona. I no ho diu TripAdvisor: ho confirma el padró i la comunitat d’uns 200 uzbeks que viuen a la ciutat. El local, discret, amb cadires metàl·liques i perfum d’espècies, s’ha convertit en un trosset de Taixkent a tocar del metro de Maragall.
La seva propietària i cuinera, Dilora Babaeva, va arribar fa anys i va decidir que, si el menjar li feia enyorar casa seva, era millor compartir-lo. “Cuinar perquè la gent gaudeixi és un plaer”, diu entre olles, parlant en català amb accent de comí. I sembla que la fórmula funciona: sempre hi ha algú menjant plov.
El plat que no és paella (ni falta que li fa)
A la taula, el protagonista és el plov: un plat que a l’Uzbekistan es menja per tot, des d’un casament fins a un enterrament. Arròs, vedella, pastanaga, cigrons i panses, tot cuinat amb paciència i oli de lli. No és lleuger, però tampoc pretén ser-ho. És un plat que et mira i et diu: “menja bé o no mengis”.
El secret? El kazan, una olla de ferro colat que Babaeva va portar del seu país. “No es pot cuinar en qualsevol recipient”, diu. I no exagera: és com fer paella amb cassola fonda —un sacrilegi gastronòmic. L’oli de lli i el comí li donen un gust intens, melós i profund, i quan el plov arriba a taula, el silenci és religiós.
Adreça: Carrer Santapau, 23 (Vilapicina)
Especialitat: Plov uzbek tradicional
Preu mitjà: 12–18 €
Horari: De dimarts a diumenge, 13–22 h
Opcions: Cuina halal, menjar per emportar
Web oficial: ajuntament.barcelona.cat
Com sorgeix un bon plov
El procés és gairebé meditatiu. Primer es fregeix la vedella halal fins que queda daurada, després s’hi afegeixen ceba, pastanaga i cigrons. Tot això sua en oli fins que fa olor de menjador d’escola —però bé. Després entra l’arròs, rentat com si hagués de confessar un pecat. Es cou lentament fins que “s’arrodoneix”, com diu la cuinera, i queden forats d’aire perquè s’evapori l’aigua.
El resultat és un arròs que no és ni solt ni pastós. És un punt entremig, una textura que recorda una paella que va estudiar enginyeria tèrmica. Al final, es munta el plat per capes: a baix l’arròs, després les verdures i, a sobre, la carn. Com un pastís salat que vol ser respectat.
Del kazan a l’Instagram (amb moderació)
Babaeva no busca sortir a cap llista de “millors restaurants d’Àsia Central a Catalunya”, però ja li han caigut unes quantes mencions en blogs gastronòmics. Els comensals catalans repeteixen, alguns només per poder dir que han menjat “plov autèntic”. D’altres, perquè realment és bo.
Ella parla cinc idiomes —tadjik, uzbek, rus, castellà i ara aprèn català— i diu que “la gent d’aquí té curiositat pel menjar d’allà”. I té raó: el plov és una d’aquelles coses que et reconcilien amb la cuina lenta. Un plat que exigeix temps, foc i respecte. Tres conceptes que, curiosament, no surten a Glovo.
Preguntes freqüents (PAA style, però amb gana)
- Què és el plov? Un plat tradicional uzbek d’arròs amb carn, llegums i espècies.
- On puc menjar plov a Barcelona? Al restaurant Samarkand, carrer Santapau 23 (Vilapicina).
- És halal? Sí, tota la carn del Samarkand és halal.
- És picant? No gaire: més aromàtic que agressiu.
Una ruta de la seda amb final feliç
Quan surts del Samarkand, l’olor d’espècies se t’enganxa a la jaqueta. És un record discret, però persistent, com una playlist de cuina a foc lent. I entens que, al final, la gastronomia és això: un idioma sense traducció literal.
A Vilapicina, entre botigues de barri i forns de tota la vida, un restaurant uzbek recorda que la globalització també pot ser tendra. I que, a vegades, un plat d’arròs ben fet val més que mil posts de “brunch”.
“Si hi ha una boda, un enterrament o convidats a casa, sempre hi ha plov”, diu Babaeva. I potser aquesta és la millor definició de felicitat: tenir una olla plena i temps per compartir-la.
