El Mesón del Roser, temple clàssic de l'esmorzar de forquilla, tanca
Reus diu adéu a un dels seus clàssics gastronòmics. El Mesón del Roser, un referent inqüestionable del esmorzar de forquilla, abaixa la persiana després de gairebé mig segle.
Joan Musté, el cuiner de tota la vida, es jubila i deixa enrere un local que ha sigut més que un restaurant: un punt de trobada per a generacions senceres.
Els inicis del temple del esmorzar de forquilla
Amb només 24 anys, Joan Musté va agafar les regnes del Mesón del Roser el 1979, situat darrere de l’església de la Sang a Reus. Però el seu vincle amb la cuina venia de més lluny: deu anys abans ja es movia entre fogons i cambrers, començant com a aprenent a restaurants com Florida o el Sol de Oro de Salou.
El seu objectiu era clar: cuina casolana catalana de qualitat i accessible per a tothom, especialment per als treballadors que buscaven un menú econòmic i contundent al migdia. I així va ser fins al final.
El secret de la recepta
La clau, segons Musté, és cuinar com si fos per a un mateix. La filosofia del Roser sempre ha estat posar-hi el cor i el temps necessari, perquè un bon esmorzar de forquilla no només és menjar, sinó un ritual de conversa, calma i complicitat.
Els calamarsets a la romana, el cap i pota, els callos i l’escudella seran per sempre a la memòria dels clients. Tant és així que molts demanaven la salsa per intentar replicar la fórmula secreta, que mai va sortir de la cuina.
Un local per a tota la vida
El Mesón del Roser no era un restaurant qualsevol. Era un punt de trobada on es barrejava gent de tots els sectors, alcaldes i visitants provinents d’arreu que venien expressament a gaudir de l’ambient i la cuina, explica Musté.
La clientela, fidel i generacional, ha convertit aquest espai en una segona casa. Amb una cuina sense concessions i preus populars, el Roser ha deixat una empremta difícil de borrar.
El final d’una era
Tot i que físicament encara se sent amb força, Joan Musté ha decidit que ja toca descansar. Una dolència a la gola i el desig de gaudir d’una jubilació ben merescuda han portat al tancament l’últim dia d’aquest febrer.
La seva intenció inicial era cedir el negoci, però les reformes necessàries han frenat possibles relleus. Ara, el local es llogarà amb la idea que mantingui l’esperit d’un esmorzar de forquilla, tot i que res no serà igual.
Comiat ple d’emoció i records
Musté reconeix que el comiat està carregat de sentiments i llàgrimes, tant dels clients com de la seva família de feina. La seva dona Jenny i les camareres Ninosca i Inés han estat companyes indispensables en aquests darrers anys.
«Treballar en un restaurant és un sacrifici si no t’agrada, però jo ho he gaudit molt gràcies a la gent que m’ha envoltat», conclou, mentre el temps sembla aturar-se en aquest últim esmorzar.
