Un carrer petit que ho té tot... i et deixa amb ganes de més.
El carrer fa només 150 metres i, paradís encara, conté com a mínim trenta noms de locals que criden. I tu vols saber què passen a tot aquests llocs, però la veritat és que encara no t’atreveixes a entrar a cap. Hi ha certa tensió entre “vull provar-ho tot” i “vull reservar-me alguna cosa pel final”. Encara no t’ho explico tot, perquè si no, perdria la màgia.
Hi havia anat per Sant Llorenç, cargolada al port i “jos, quina meravella d’Ebre que tinc!”, repetia jo. Però quan vaig caure a la Rúa do Franco, em vaig quedar amb els pantalons remugats: “Això no és un carrer, és un ritual en pedra i ferro”.
Un microcosmos que corre cap a l’Obradoiro
150 metres durs, sí, però que porten des del mur dels Correus fins a una Porta Faxeira posada amb aire renaixentista i ferro forjat. Aquí trobareu marisqueries que criden per la frescor del mar, pulperías amb fama mil·lenària i, entre mig, bars que gestionen la sobredosi de tapes com si fossin poetes del plat. Tota aquesta festa té sentit perquè el carrer ha estat punt de parada de peregrins que buscaven sol, sopa i descans. Els taberneros medievals, els “francos”, van plantar aquí la seva essència i encara ho respiren les pedres i les façanes amb conxes i estrelles estampades :contentReference[oaicite:8]{index=8}.
Són 80 locals en una franja tan breu que et fa qüestionar quina dimensió existeix en el món
Perquè sí —80 bares en 150 metres— continua ser una loucura d’escala. Hi ha marisqueries com A Barrola, el lloc de moll gamma que et canta frescor; el María Castaña amb chipirons que fan ballar aquells petits nervis del plaer; Casa Sixto, on el polp a la gallega esdevé litúrgia pura; i fins i tot un café-bar Trafalgar amb “tigres rabiosos”, que són musclos amb salsa picant, que t’agafen la gola i et la remenen de gust :contentReference[oaicite:9]{index=9}.
Però no et preocupis, no t’he revelat l’últim plat. Atura’t, passeja i respira l’aire on il·luminació tènue, pedra i conversa es fan només perquè tu respiris una mica de misteri.
Però espera
Què et semblaria una barra on una copa et ve amb tapa gratis? Això passa aquí. I no és anecdòtic: els ebrencs sabem que “gratis” no vol dir “dolent”, i aquí vol dir “et volen enamorar”. Hi ha barra que t’ofereix tortilla de Betanzos amb aquell punt justet i altres que et foten un barret de vi natural amb unes musclines escabetx que et tornen boja. I encara no t’he contat el millor...
Encara no t’he explicat la part que t’agrada de veritat
Però esta nit, si has arribat fins aquí, et convido a fer el deurisme (que no és cap error): deixa que la Rúa do Franco et marqui el ritme. Camina. Entaula’t on vulguis —o on et pugin a dins. Deixa que et sorprenguin amb sabor marí, aire antic i rialla diversa. No et revelaré més perquè el què ve, només el sents si et fiques dins.
Per començar a gaudir-lo
- Arriba en hores “friquis” —aquelles després del dinar i abans de sopar— i veuràs el carrer respirar d’altra manera.
- Vés amb la millor gana i sense horaris —això és una festa, no un menú.
- Que et portin “tigres rabiosos”.
Pots seguir explorant Santiago i la seva universitat monumental grossa amb enroc: la ciutat vella, declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO el 1985, té el seu encant i tot, però cap lloc t’atrapa com aquesta rueta adoquinada —una barreja de concentració de vida, sabor i tradició concentrada a cadascuna de les seves portes.
Ai! Per si vols seguir llegint sobre la ciutat vella i la seva història (no sobre gastronòmica, encara tens misteri pendent), et recomano la web oficial del patrimoni santiaguès rellevant en marcs urbans i universitaris la web de turisme de Santiago de Compostela.
