Camprodon: la parada gastronòmica que et canvia la ruta
Hi ha dies que surts de l’AP-7 amb el cap com un tambor i només vols una cosa: menjar bé i aparcar sense drama. Camprodon, amb aquell aire de “m’he escapat de la ciutat”, sembla la típica parada tranquil·la. Però a vegades la tranquil·litat et posa una trampa bona.
Perquè al Ripollès també hi ha llocs que no fan postureig, però et deixen pensant-hi de tornada (mentre et prens un cafè amb gel i mires el mòbil a veure si tens cobertura). I sí, això és exactament el que passa aquí.
Camprodon en mode carretera: on parar i per què
El lloc es diu Cal Marquès i és a Camprodon, al Ripollès. Concretament a la plaça del Carme, 9, amb l’hostal La Placeta just a sobre. I no, no és el típic restaurant “de pas”. És d’aquells que et fan replantejar la ruta. Punt.
La història comença el 2014, quan Jordi Guitart i Cristina Castells obren portes amb una idea molt simple (i molt difícil): cuinar el que tens a tocar i fer-ho amb ofici. Res de teatre. Si hi vas esperant focs artificials, potser t’avorreixes. Si hi vas buscant veritat, bing.
I sí, aquesta mena de projectes es noten en detalls tontos: el ritme de sala, l’olor de fons de cocció lenta, el “ja t’ho explico jo” sense pressa. No és només un àpat. És una manera de fer. I això, avui, ja és quasi un luxe.
Una cuina d’alçada (literal) amb el nord al cap
La cuina de Cal Marquès és arrelada a la Vall de Camprodon i alhora mira cap a dalt, cap al nord: hi ha influència francesa (més de tècnica que d’aparença), amb coccions precises i salses amb cara i ulls. No és una còpia de receptes tradicionals. És una lectura contemporània del territori, sense disfressa.
Segons expliquen des del mateix equip (gener de 2026), la idea és que la gastronomia “ha d’estar arrelada al lloc on neix”. Traducció per a qui ve de Barcelona amb el cervell en mode notificació: menjaràs coses d’aquí, ben pensades, i no te n’adonaràs fins que sigui massa tard (quan ja estàs mirant si pots reservar una altra vegada).
Logística ràpida: arribar-hi, aparcar i no patir
Camprodon és una parada habitual si puges per la zona del Pirineu gironí. I Cal Marquès queda en un punt còmode per fer de “stop intel·ligent” en una ruta de cap de setmana. Consell de conductor: ves amb marge, perquè entre motos, gent badant i el clàssic “on l’he deixat el cotxe?”, el centre fa les seves coses.
Si ets dels que s’estressen en aparcaments tipus IKEA (aquell infern de fletxes que no porten enlloc), aquí respiraràs millor. I si tens taula, tens objectiu. Objectiu = calma. Així de simple.
Què s’hi menja: territori, temporada i un hashtag amb sentit
A Cal Marquès, el producte de proximitat no és una frase bonica per posar-la a Instagram. És una realitat: treballen amb ingredients locals i de temporada i col·laboren amb petits productors que comparteixen la mateixa manera de fer. Aquí el producte no acompanya. Mana.
Un dels pilars és un projecte familiar amb un ramat d’ovella ripollesa, una raça autòctona molt lligada al territori. I d’aquí neix el fil conductor de la carta: el xai de casa, identificat com #xaidecasa. No és perquè quedi modern. És perquè és literal.
Jordi Guitart ho ha resumit en privat a més d’un client (i no costa d’imaginar-ho, perquè té tot el sentit): quan coneixes l’origen, cuines amb respecte per l’animal, entens les peces i decideixes la cocció que toca. Menys soroll. Més criteri. I funciona.
Plats que expliquen la casa (sense fer-se l’interessant)
La carta no vol ser “convencional” perquè el projecte tampoc ho és. Hi ha plats que juguen amb la memòria i d’altres que venen de la tècnica. Per exemple, hi apareix un milfulls de micuit de foie gras amb poma de Girona, que té aquell punt de contrast dolç-salat que et fa callar un segon (sí, el segon exacte en què deixes de parlar de trànsit).
També hi trobes elaboracions més fondes, de cullera mental, com un melós de cua de bou amb parmentier i pera al vi. És un plat que et demana temps. I tu li’l dones. Perquè aquí vens a això, no?
I el millor és que la cuina no va de “mira què sé fer”, sinó de “mira què té sentit avui”. Territori, temporada i experiència. Sense modes. Sense xivarri.
Menús i preus: la manera fàcil d’entendre Cal Marquès
Si no vols rumiar, ells ja t’ho posen fàcil. Tens un menú degustació pensat per entendre l’essència de la casa i una opció amb maridatge si ets dels que gaudeixen quan el vi no és “una copa i ja”. El preu està clar i no juga a amagar-se.
| Opció | Què és | Preu |
|---|---|---|
| Menú degustació | Recorregut per la cuina de temporada i territori | 59,90 € |
| Degustació + maridatge | Menú amb vins triats per acompanyar cada pas | 80 € |
Això és el que hi ha. I s’agraeix. Perquè després ja vindrà el debat de sempre: “Ho val?”. Depèn. Si busques coherència i producte, acostuma a ser un sí bastant fàcil.
Vins i postres: quan el final no és un tràmit
Hi ha restaurants on el vi és un complement. A Cal Marquès, el vi és un personatge. La carta de vins és un dels grans trets diferencials: hi ha cellers familiars, projectes singulars, estils variats i una selecció que va des de varietats ancestrals amb agricultura sostenible i mínima intervenció fins a vins clàssics. No et venen res. T’ho posen al davant i t’ho expliquen.
La selecció l’ha treballada amb cura la Cristina Castells, sommelier i formada al WSET. Segons comenta ella mateixa en converses de sala (gener de 2026), la carta no està pensada per “imposar”, sinó per despertar curiositat i trobar un maridatge personalitzat. Traducció: aquí no hi ha “el vi que toca”. Hi ha el que t’encaixa.
Si vols fer-te el llest, pots. Però et faran preguntes. I al final acabaràs content perquè algú ha fet de guia sense paternalismes. I això és un art.
Una pista oficial (per als que volen dades)
Si t’agrada saber d’on surt el segell, el WSET és un dels programes de formació en vins més reconeguts internacionalment. Ho tens a la seva web oficial: wsetglobal.com. Sí, això també és part de l’experiència: saber què estàs bevent i per què combina.
Postres amb identitat (i maridatge, que no és habitual)
Les postres aquí no són el “ja veurem”. Tenen paper central perquè a cuina hi ha coneixements de pastisseria (i es nota en equilibris, textures i dolçor mesurada). I, a més, el restaurant proposa maridatges específics per a postres, una pràctica poc habitual que aquí té tota la lògica: si el vi ha anat parlant amb els salats, per què hauria de callar al final?
El servei acostuma a acabar amb cafès i petit fours. És el moment en què la gent baixa el volum, literalment. I tu mires al voltant i penses: “Això a Barcelona seria impossible”. I potser per això és tan agradable.
Per situar-te (i perquè no tot sigui poesia), si vols informació institucional del municipi abans d’anar-hi, tens la web de l’Ajuntament de Camprodon: camprodon.cat. Útil per planificar i no improvisar-ho tot com si fossis en un capítol de sèrie.
La realitat és que Cal Marquès és un projecte de vida amb noms i cognoms: Jordi Guitart i Cristina Castells al capdavant, i un equip que completen Marc (cuina i pastisseria) i Ahmed (sala), el seu #DreamTeam. A Camprodon, al cor de la Vall de Camprodon, han muntat una parada que combina territori, vi i criteri. I quan tornes cap a casa pel Ripollès, el cos ho entén abans que tu: has menjat bé de veritat.
