La realitat incòmoda del mercat immobiliari i la regularització massiva
Més de 500.000 persones pendents de regularització, sense contracte ni habitatge garantit, en una Catalunya on construir sembla pecat i la propietat privada s’ha convertit en sospitosa habitual.
Els preus no baixen, la construcció no arrenca i la solució oficial sempre és la mateixa: intervenir més, assenyalar el propietari i protegir l’ocupa com si fos patrimoni cultural. Algú ho entén?
El mercat immobiliari: quan el dolent sempre és el que té les claus
En 20 anys, la proporció d’habitatges en mans de grans tenidors s’ha duplicat. Representen prop del 9,7% del parc total, és a dir, uns 364.000 pisos concentrats en un 1% dels propietaris. La narrativa oficial és clara: si hi ha crisi d’habitatge, la culpa és seva.
Barcelona lidera el rànquing amb més de 73.000 habitatges en mans d’empreses o grans inversors. Però el debat mai baixa al detall incòmode: la major part del parc segueix en mans de petits propietaris. Aquells que han heretat un pis, que n’han comprat un amb estalvis, que paguen impostos religiosament i que ara són tractats com si fossin BlackRock amb barretina.
Mentrestant, la construcció creix només un 27% en dues dècades, el ritme més baix de l’Estat. No es construeix prou, però el problema —diuen— és que hi ha massa propietaris. Una mica com culpar el forner perquè falta pa mentre prohibeixes fer forns.
Intervenir, intervenir i tornar a intervenir
Un advocat barceloní defensa limitar la compra d’habitatges per a ús no residencial en zones tensionades. El model d’Amsterdam com a far moral: només pots comprar si hi vius. Sona bé sobre el paper. Sempre sona bé sobre el paper.
La idea és que prohibint operacions es frenarà l’especulació i la gentrificació. Però la pregunta és incòmoda: si ja no es construeix prou, si ja hi ha traves urbanístiques, fiscals i burocràtiques, què passa quan encara restringeixes més?
Les lleis estatals i catalanes ja obliguen a garantir l’accés a l’habitatge. El resultat? Preus disparats, oferta reduïda i petits propietaris que prefereixen tenir el pis buit abans que arriscar-se a un impagament etern o a una ocupació amb final judicial incert.
Regularitzar mig milió de persones… sense contracte ni casa
Però el gran elefant a la sala no són només els grans tenidors. És que més de 500.000 immigrants irregulars estan en procés de regularització sense contracte de treball previ ni antecedents penals. I això en un mercat que ja no pot absorbir la demanda actual.
Regularitzar no crea habitatges. No construeix pisos. No amplia barris. Però sí augmenta la pressió sobre un parc ja tensionat. Si cada nova regularització implica una futura unitat familiar, parlem potencialment de centenars de milers de noves llars en un territori que construeix a ritme de tortuga administrativa.
La paradoxa és fina: no es facilita el sòl, no s’agilitzen llicències, no s’estimula la promoció privada… però s’amplia la demanda. I quan els preus pugen, la solució no és construir més, sinó intervenir més la propietat privada.
El propietari: nou enemic públic
El discurs dominant dibuixa un esquema simple: si el lloguer és car, és culpa del propietari; si hi ha pisos buits, és culpa del propietari; si hi ha ocupacions, el problema és que el propietari no els cedeix voluntàriament.
Mentrestant, l’ocupa es converteix en figura gairebé romàntica. Les reformes legals han anat reduint la seguretat jurídica del propietari, allargant processos judicials i generant un missatge clar: tenir un pis pot ser un risc.
I quan el risc augmenta, la resposta natural és retirar oferta del mercat. Menys pisos en lloguer, més tensió, més intervenció. Un cercle perfecte. O pervers, segons es miri.
Construir menys i regular més: l’equació impossible
La pregunta que gairebé ningú formula és senzilla: per què no es construeix més? Per què el creixement del parc és del 27% en 20 anys mentre la població no para d’augmentar?
La resposta té a veure amb sòl limitat, traves administratives, pressió fiscal i inseguretat jurídica. Però això no encaixa amb el relat fàcil. És més còmode parlar d’especuladors que revisar un model que penalitza la inversió i desincentiva la promoció.
Mentrestant, ciutats cada cop més denses, serveis tensionats i barris que canvien a una velocitat que ni els seus veïns reconeixen. I la culpa? Sempre externa. Mai estructural.
Taula resum: dades clau del mercat immobiliari a Catalunya
| Dades | Xifra |
|---|---|
| Percentatge habitatges en mans de grans tenidors | 9,7% (364.226 habitatges) |
| Augment en 20 anys | 150% |
| Habitatges controlats per empreses | 47,8% dins grans tenidors |
| Creixement habitatges nous (20 anys) | 27% |
| Immigració irregular en procés de regularització | Més de 500.000 persones |
Reflexió final
La combinació és explosiva: poca construcció, més demanda i més intervenció. I en aquest còctel, la propietat privada és vista com un obstacle a domesticar, no com una eina per generar oferta.
Regularitzar persones sense garantir integració laboral ni habitatge disponible pot ser una decisió política legítima, però negar-ne l’impacte sobre el mercat és, com a mínim, ingenu. Si no es facilita construir i no es reforça la seguretat jurídica, el resultat serà més tensió, no menys.
El debat continua obert. El mercat, en canvi, no espera.
