Marina viu a Calafell però estudia a Barcelona: quatre hores de tren per no pagar 600 € de pis compartit
Marina viu a Calafell, però cada matí agafa el tren cap a Barcelona. No és per turisme ni per amor: és per sobreviure al preu del lloguer. Entre vagons plens i auriculars mig trencats, ha convertit el Rodalies en el seu pis d’estudi.
“No és que m’agradi el tren”, diu entre mig somriure i mig cansament. Però si vol seguir estudiant a la Universitat de Barcelona sense vendre un ronyó, no li queda altra. De Calafell a Sants, quatre hores diàries de trajecte i molts capítols de podcast de supervivència juvenil.
El preu de viure prop del somni (i del quilòmetre 62,6)
La distància entre Calafell i Barcelona és de 62,6 km. En cotxe, una hora. En tren, dues. En esperança, variable. Marina fa aquest recorregut cada dia per assistir a classe a la Facultat de Dret de la UB. “De vegades trigues més a tornar que a aprendre”, bromeja.
El bitllet d’anada costa uns 6 € segons Omio. No és una ruïna, però tampoc una ganga quan hi sumes quatre viatges diaris i un cafè de màquina. “Si ho penso massa, m’agafa mareig abans de pujar”, admet.
El lloguer, l’altre examen
A Barcelona, compartir pis amb cinc persones val uns 600 €. A Calafell, un pis per tu sola ronda els 700. “Són 100 € de diferència, però a Barcelona només et queda la cuina lliure a les tres del matí”, diu Marina amb ironia.
Segons Idealista, un pis de 80 m² a Calafell costa uns 920 €. El mateix a Barcelona, 1.920 €. Exactament el doble, i això sense comptar el “valor afegit” de sentir les obres del veí de sobre a les set del matí.
Ciutat: Calafell (Tarragona)
Estudis: Universitat de Barcelona
Transport: Rodalies R2 Sud
Temps diari: 4 hores (anada i tornada)
Estalvi mensual estimat: 500 €
Quan el tren és casa teva
“Al principi pensava que seria temporal”, explica Marina. Però entre retrasos, avaries i converses surrealistes al vagó, ja hi ha qui la saluda pel nom. “Sóc una mica l’alumna fantasma: no visc a Barcelona però hi passo la vida”.
El seu dia comença a les 6:15 del matí i acaba quan arriba a casa després de les 9 del vespre. “És un sacrifici, sí, però almenys tinc un sostre sense companys de pis que roben el paper de vàter”.
Un futur que no arriba amb puntualitat
Quan li pregunten què voldria, no demana miracles: “Només poder compartir un pis amb dues persones a Barcelona i estar a prop de la universitat”. Res de luxe, només temps. I potser una línia de Rodalies que funcioni a l’hora, però això ja seria ciència-ficció catalana.
Des del plató d’Antena 3, la seva història va sorprendre. No pel sacrifici, sinó perquè la utopia d’una jove de 20 anys sigui tenir un pis compartit, no un de propi. “Així estem”, comentava un tertulià. “En aquest país, el luxe és arribar d’hora”.
Ciutats dormitori, vides despertades
El cas de Marina no és únic. Cada matí, centenars de joves viatgen des de Vilanova, Mataró o Terrassa per estudiar o treballar a la capital. El problema no és el tren, sinó el model de ciutat que obliga a agafar-lo. Un país on la independència es confon amb independitzar-se.
Mentrestant, Marina continua amb els auriculars, els llibres i la paciència. “Si algun dia arribo a classe abans de les nou, ho celebraré com si fos Sant Joan”, diu. I amb un somriure cansat, torna a mirar per la finestra. Barcelona s’acosta. Lentament, com els sous.
Fonts: Antena 3, Idealista, Omio.
