Nàstic: tres punts que no arreglen el desgavell

Nou Estadi: tres punts i moltes esquerdes

El Nàstic va sumar una victòria tan necessària com rara: un 1-0 cuit a foc lent, amb un gol de rebot i amb una segona part on l’equip va acabar traient aigua com va poder. I sí: va servir per respirar. Però només una mica. Punt.

Perquè la pel·lícula no és “ja està, ja ho tenim”. La pel·lícula és: tres punts per tapar forats i prou. A la classificació, el món no s’ha capgirat: el Nàstic continua a dos punts del descens (després del triomf del Torremolinos) i a cinc del play-off. O sigui: la mateixa corda al coll, però amb una mà més per aguantar-la.

I al Nou Estadi, abans que rodés la pilota, ja se sentia el missatge. Fort. Clar. “Directiva dimissió” va sonar abans d’encetar el partit, i no va ser un murmuri tímid: va ser un “som aquí”. La relació amb el Consell d’Administració fa temps que grinyola, i una victòria així no ho arregla. Ni de lluny. Ni amb colònia.

Un atac encallat i una segona part per oblidar

Sobre la gespa, el guió va ser incòmode: a la primera part, el Nàstic va dominar sense estrangular; a la segona, va renunciar massa a la pilota i va concedir. Poca profunditat, poc colmillo i, el més preocupant, poques idees quan tocava decidir. Microfrase: no flueix.

La dada que fa mal (perquè és molt explícita): el Nàstic va guanyar sense rematar ni una sola vegada entre els tres pals. Sí, has llegit bé. I aquí és on el futbol té aquest punt d’absurd meravellós: vas curt d’ocasions, però t’emportes el premi. I funcionó. (Però no és un pla de vida.)

També hi va haver un factor decisiu a l’altra banda: l’Ibiza va topar amb Dani Rebollo, amb els pals i amb la seva pròpia mala punteria. Una combinació que, quan et passa a favor, sembla un regal. Quan et passa en contra, és una tragèdia grega. Aquí va tocar regal.

Parralo respira (però no s’enganya)

El triomf va donar oxigen a l’equip i, sobretot, a la banqueta. Perquè el partit també era això: una setmana més per a Cristóbal Parralo. I el tècnic ho va dir sense maquillatge en roda de premsa després del duel contra l’Ibiza (25/01/2026): cal “millorar molt” i no es pot repetir el que va passar a la segona meitat. Traducció lliure: això, així, no aguanta 90 minuts.

Se’l va veure una mica més alliberat, sí. Però no eufòric. Més aviat amb cara de “d’acord, hem salvat el match ball… i ara toca currar”. Perquè el que va passar dissabte no és una prova definitiva de res. És un respir. I ja.

Els noms propis: debut, ritme i focus incòmode

Hugo Pérez: el debut que feia falta

Entre les poques notícies realment il·lusionants, n’hi ha una que el Nou Estadi va detectar de seguida: Hugo Pérez, central cedit per l’Espanyol, va debutar entrant directament a l’onze. I va deixar detalls que no són poca cosa en un equip amb ferides al darrere: segur en els duels, net amb la pilota i amb una calma que, en dies així, val or.

No és que amb ell s’acabi el problema de la porositat defensiva (seria massa bonic). Però apunta maneres. I quan un equip va just de confiança, un defensor que no s’embolica pot ser mig estadi respirant alhora. És gairebé música.

Gelardo posa una marxa més… i Camus torna al centre del debat

Al mig del camp, Gelardo va donar un altre ritme al costat de Sanz i Montalvo. Més continuïtat, més pausa quan calia i més intenció. Ara bé, encara li falta acabar d’imposar-se de manera constant. Dit fàcil: va bé, però no és la solució màgica.

I en el capítol contrari, el dels nervis: Sergio Camus va tornar a quedar sota el focus. L’extrem Bebé li va guanyar massa situacions i el Nàstic va patir tant per aquella banda com per la de Moi Delgado. Quan un rival et detecta una via d’aigua, hi insisteix. Sempre. I dissabte es va notar.

Cedric, l’acció que resumeix un estat d’ànim

Hi ha jugades que són un partit sencer en miniatura. I el contraatac que Cedric Omoigui va desbaratar tot sol és exactament això: precipitació, cap baix i aquella sensació que el futbol, de cop, pesa. Després de l’errada se’l va veure tocat. Normal.

Parralo, en la mateixa compareixença postpartit, va enviar un missatge intern amb forma de frase pública: el volen reforçar perquè el necessiten. I és coherent. Perquè si el davanter del teu projecte entra en barrena, l’equip ho nota. I la grada també.

Grada, classificació i objectius: la vida continua igual

3.554 espectadors: un toc d’atenció sense filtres

Un altre titular que no és futbolístic, però pica: 3.554 espectadors al Nou Estadi. La pitjor entrada de la categoria aquell cap de setmana, segons les dades recollides al voltant de la jornada. És una xifra que fa soroll perquè el club venia de construir una connexió amb l’afició en els darrers anys. I ara aquesta connexió sembla… fràgil.

És difícil no llegir-ho com un missatge cap al Consell d’Administració: “No feu malbé el que s’ha guanyat”. La gent no desapareix del no-res. La gent s’esgota. I quan el futbol es converteix en un exercici setmanal de paciència, alguns opten per quedar-se al sofà. I ja els entens.

Play-off i ascens directe: objectius, sí… però amb què?

Amb el nivell de dissabte, pensar en el play-off d’ascens és més una idea que una realitat immediata. I l’ascens directe, l’objectiu marcat per l’entitat, ara mateix sona lluny. No per falta de temps (encara n’hi ha), sinó per falta de sensacions: l’atac està estàtic, l’equip és poc contundent i no té aquella energia que et fa creure que pots encadenar victòries.

Però, i aquí ve el matís important, el futbol també va d’inicis. I aquesta victòria, per lletja que sigui, pot ser un punt de partida si es converteix en hàbit: competir millor, aguantar 90 minuts, tenir més colmillo. Si no, quedarà com una d’aquelles tardes en què el marcador et perdona la realitat. I la realitat sempre torna.

Què hauria de canviar ja (si no volen viure al límit)

Si el Nàstic vol que aquests tres punts siguin alguna cosa més que una tirita, hi ha coses bastant evidents:

• Generar ocasions reals: no es pot viure de rebots eternament.
• Evitar la desconnexió de la segona part: concedir tant és demanar patir.
• Protegir les bandes quan el rival detecta febleses.
• Recuperar confiança en peces clau com Cedric (sense dramatismes, però sense autoengany).

I si vols informació oficial de calendari i comunicats del club, el punt de partida és el web del Gimnàstic de Tarragona: gimnasticdetarragona.cat.

La realitat és que el Nàstic va guanyar i això, avui, és or. Però també és veritat que el partit va deixar massa senyals d’alarma per mirar cap a una altra banda. Tres punts. Oxigen. I una pregunta que no marxa: serà un inici… o només un pedaç?