L’àrbitre de Tarragona que ha passat del xiulet al plató de TVE
A Tarragona, hi ha àrbitres que xiulen… i altres que canvien el xiulet per un micròfon. El cas de Pável Fernández és d’aquests que comencen al camp de gespa i acaben al plató. Però no d’una manera planificada, sinó de les que passen “perquè un amic t’hi arrossega”.
Després de 25 anys entre targetes, crits i camps de terra, aquest tarragoní de Sant Pere i Sant Pau ha fitxat per ‘Estudio Estadio’, el programa esportiu històric de Televisió Espanyola. El mateix que veia son pare abans d’anar a dormir. Ell ho resumeix amb una frase que sembla d’spot: “Quan el teu pare mirava el programa i ara tu hi surts, sents que es tanca un cercle”.
Però, com es passa d’un partit del Nàstic a un plató de Prado del Rey? Aquí comença la part que no surt a les repeticions del VAR.
De Sant Pere i Sant Pau al sofà de TVE
📍 Lloc: Tarragona (barri de Sant Pere i Sant Pau)
📺 Programa: Estudio Estadio (TVE)
🕐 Debut: Octubre 2025
⚽ Trajectòria: Àrbitre assistent en Segona B i principal en Primera Catalana
Fernández va començar a xiular amb 14 anys, quan encara no sabia que allò podia ser una professió. “Un amic em va dir que s’hi apuntava, i jo el vaig seguir”, explica. El que havia de ser un caprici adolescent s’ha convertit en mitja vida. Va recórrer mig Estat entre camps de futbol i graderies plenes de banderes… i insults creatius.
Va arribar a ser àrbitre assistent a Segona B i principal a Primera Catalana, tot i que mai va fer el salt al futbol professional. “No vaig arribar per no prendre-m’ho prou seriosament. Quan vaig voler, ja era massa tard. Al CTA sempre aposten per gent jove”, reconeix amb una honestedat poc habitual al món del futbol.
De “Amigos del arbitraje” a Estudio Estadio
El gir mediàtic va arribar per casualitat: un canal de YouTube, uns vídeos analitzant jugades polèmiques i… milers de seguidors. Allà el va descobrir el periodista Pablo Juanarena (Radio Marca, DAZN), que el va convèncer perquè traslladés el seu criteri —i el seu sarcasme— a la ràdio.
Després vindrien Gol Televisión, Okdiario, Iusport i ara RTVE. “Quan t’arriba un tren així, no pots deixar-lo passar”, diu Fernández. I és que, com ell mateix reconeix, el món de la televisió “té més pressió que un penal al 90’ davant 30.000 persones”.
El VAR, entre la tecnologia i el drama
Com a nou analista d’‘Estudio Estadio’, Fernández haurà d’explicar cada setmana per què el VAR diu una cosa i la graderia en veu una altra. I no és fàcil. “Abans, quan l’àrbitre s’equivocava, t’emprenyaves però t’hi resignaves. Ara, l’error és doble: el del camp i el de la pantalla. I després surt el CTA a dir que sí, que s’han equivocat. És massa informació”.
Tot i així, defensa la tecnologia: “El VAR és útil quan les coses són blanques o negres: si la pilota entra, si és dins o fora de l’àrea, o si hi ha fora de joc. Però en les accions interpretatives… ningú té la veritat absoluta”.
Quan la gespa et diu prou
El 2020 va decidir penjar el xiulet. El cansament, la falta de progressió i una pandèmia sense públic van fer la resta. “Quan no hi ha gent al camp, l’arbitratge perd sentit. Els àrbitres volem públic, volem pressió. Com més difícil, millor”, confessa, mig rient.
Avui xiula encara en llegues d’empreses i veterans, “per mantenir-se actualitzat i treure’s el cuc”. Perquè, com ell diu, “un àrbitre no deixa de ser-ho mai, només canvia d’escenari”.
Una veu que ve del camp
A partir d’aquest octubre, els espectadors d’Estudio Estadio sentiran una veu tarragonina analitzant mans, fora de joc i drames arbitrals. Una veu que sap el que és tenir un jugador cridant-te a un pam de la cara.
“Quan algú em para pel carrer i em diu: ‘T’escolto a la tele, ho expliques molt bé’, això et dona una responsabilitat molt bonica. La responsabilitat sempre és bonica”, resumeix.
Una trajectòria amb targeta… però sense expulsió
Pável Fernández ha demostrat que hi ha vida després del col·legi arbitral. Una vida amb focus, però també amb la mateixa passió pel joc net. I des de Tarragona fins als estudis de TVE, hi ha tot un recorregut fet de constància, ironia i molta, molta paciència.
Perquè, com ell mateix admet, “l’àrbitre és l’únic del camp que no pot celebrar mai res”. Potser ara, davant la càmera, li toca una mica de revanxa.
Font: Entrevista original publicada al Diari de Tarragona
