Castán es complica el tall d’Alaska al FWT

Val Thorens no és un lloc. És un examen sorpresa. De neu, de cap i de nervi. I quan hi arribes pensant “avui sí”, la muntanya et respon amb un “ja en parlarem”.

Aquesta segona parada del Freeride World Tour (FWT) venia amb tot: condicions canviants, una sortida que et deixa sol davant del perill i un rànquing que, a aquestes alçades, ja no té paciència per a cap error. Ni un.

I aquí ve el fet: la snowboarder d’Almoster Núria Castán va acabar cinquena a la prova de Val Thorens (França). Va traçar una bona línia i va ser l’última a sortir, però dos errors li van costar el podi… i aire al rànquing general. Punt.

Què ha passat a Val Thorens: una bona línia, dos “peròs”

Castán va sortir l’última, amb aquella pressió rara de saber què han fet totes i, alhora, haver de fer com si no ho sabessis. I va executar una línia amb ambició, d’aquelles que fan olor de pòlvora mental i de “va, va”. Però el freeride és així: et dona espai… i te’l treu quan menys t’ho esperes.

Ella mateixa explicava dilluns, després de la baixada, que les condicions havien estat molt canviants. Segons el seu relat, després del primer drop més gran va trobar un sot que la va desestabilitzar i li va penalitzar la línia. I sí, això passa en un segon. Un. I adéu puntuació fina.

El segon cop també va pesar. Castán admetia que havia millorat el riding respecte a Baqueira, però que els dos errors havien estat massa cars. És una frase que sona simple, però és d’aquelles que et deixen una lectura clara: la forma puja, el marge baixa.

Per què la cinquena plaça fa més soroll del que sembla

Una cinquena posició, sobre el paper, és bona. Però en aquest circuit el que compta és el tall, no l’ego. I el tall és cruel: només les quatre primeres del rànquing poden anar a Alaska abans de la gran final de Verbier. Per tant, ser cinquena és com quedar-se a la porta del concert… sentint-lo perfecte des del passadís.

La meteorologia i el “detall” que ningú controla

El freeride no és una pista planxada. És neu amb caràcter. A Val Thorens, amb canvis de consistència i relleus traïdors, qualsevol irregularitat (un sot, una planxa, una recepció lleugerament torta) et converteix un descens brillant en un descens castigat pels jutges. I ja pots haver volat bé… que el sistema no perdona.

Rànquing del Freeride World Tour: qui mana i qui es juga Alaska

A la general, el guió és clar: hi ha quatre noms que, ara mateix, ocupen les places que tothom vol. I Castán, enganxada just darrere, necessita sumar fort en les pròximes cites per no quedar-se fora del viatge que tothom marca en vermell.

Al capdavant, Mia Jones domina amb 16.400 punts i marca el ritme. Darrere, el bloc francès apreta amb Anna Martinez i Noémie Equy. I al quart lloc hi ha la snowboarder australiana amb 11.520 punts, que ara mateix és la frontera: Alaska sí / Alaska no. Castán, cinquena, té feina. I la sap.

Segons l’organització del Freeride World Tour, el format és així de clar: només les quatre primeres passen a competir a Alaska abans de la final de Verbier. Ho podeu consultar al web oficial del circuit: freerideworldtour.com. No hi ha lletra petita. Només números.

Què necessita Castán ara: punts, sí… però també un dia net

La lectura no és dramàtica, però tampoc còmoda. Castán ja ha demostrat que pot fer línies grans i llegibles. Ara necessita un descens sense “microdesastres”: una recepció neta, un ritme constant i evitar aquell instant en què la neu et fa una traveta. Perquè el rànquing, a aquestes altures, és una calculadora amb mala llet.

El tall d’Alaska: per què tothom en parla (i amb raó)

Alaska és més que una prova: és el filtre. És el lloc on arriben les que han estat regulars, les que han fallat poc i les que han tingut aquella mica de sort que també juga. I sí, això també és esport. El freeride no és un tutorial.

Calendari: del Mundial FIS a Geòrgia, Fieberbrunn, Alaska i Verbier

El calendari no espera ningú. I ara ve el tram on es decideix gairebé tot: oportunitats per remuntar, sí, però també per quedar enganxat. Castán, de fet, ja té la pròxima cita marcada.

• Mundial FIS de Freeride (1–5 de febrer): Castán hi competirà com a representant de la selecció espanyola.
• 3a prova FWT a Geòrgia (22–28 de febrer): una parada que pot moure la classificació.
• 4a prova a Fieberbrunn (Àustria) (5–10 de març): territori on cada punt és or.
• Alaska (15–22 de març): només per a qui superi el tall del top 4.
• Gran final a Verbier (Suïssa) (28 de març–5 d’abril): el tancament gran.

El Mundial FIS: una altra guerra (i una oportunitat)

Abans de tornar al circuit del FWT, Castán afronta el Mundial FIS de Freeride de l’1 al 5 de febrer amb la selecció espanyola. Canvia el marc, canvia la pressió, però el missatge és el mateix: sumar confiança. I si surt bé, aquella energia es nota després quan tornes a jugar-te el tall.

De la neu de Geòrgia a Verbier: el tram on es decideix tot

Geòrgia i Fieberbrunn arribaran amb la calculadora a la mà. I Verbier, com sempre, serà Verbier: el lloc on la temporada es posa seriosa. Castán hi vol ser, però abans hi ha una porta concreta: Alaska. I aquesta porta, ara mateix, es diu quart lloc.

La realitat és que la cinquena plaça de Val Thorens deixa Castán amb 9.215 punts i amb un objectiu molt clar: convertir bones línies en baixades netes i retallar distància amb el top 4. El Freeride World Tour no regala res, però tampoc t’expulsa per un mal dia. Encara hi ha marge. Però s’està fent petit.