Quan els fills ens ensenyen

Som adults, en molts casos som mares i pares, i es suposa que som nosaltres els que hem d'ensenyar als nostres fills i filles, o això és el que ens pensem.

Però si som sincers amb nosaltres mateixos, aquest pensament és un pensament força limitant, ja que moltes vegades són ells els que ens ensenyen a nosaltres.

No sé si vosaltres us heu sentit mai així, però a mi, els infants m'ensenyen a viure el moment present quan s'aturen a mirar una formiga durant deu minuts.

M'ensenyen a perdonar de debò quan cinc minuts després d'una discussió ja han oblidat el que els ha fet enfadar tant.

M'ensenyen a ser valenta quan proven coses noves sense por al ridícul.

I sobretot, m'ensenyen a ser millor persona.

Perquè educar no és un camí d'una sola direcció. No és només qüestió de transmetre coneixements o valors de dalt a baix. És un diàleg constant, un camí que es recorre junts, on tothom, si hi està disposat, aprèn.

Quan els meus alumnes o la meva filla em pregunta "per què estàs trista?" m'obliga a posar noms i cognoms a les meves emocions i, per tant, estic aprenent. Quan em diuen "això no és just" em fan replantejar una decisió i, per tant, estic creixent. Quan em perdonen amb tanta facilitat, m'estan ensenyant sobre la generositat.

Els infants no són recipients buits que hem d'omplir amb la nostra saviesa. Són persones senceres, amb la seva pròpia visió del món, sovint més clara i honesta que la nostra.

Aquest mes us convido a estar atents a tot el que us ensenyen els vostres fills. A escoltar de debò les seves preguntes, a valorar les seves opinions, a aprendre de la seva manera de viure.

Perquè educar també és deixar-se educar.

Fins al proper mes i que “PerPenseu” molt.