Quan el New York Times somia amb la costa catalana (i no, potser no és la que penses)
A Tarragona tenim la mania de pensar que el Mediterrani és casa nostra. Que si el Serrallo, que si la Cala Romana, que si la paella del diumenge... Però de tant mirar-nos el melic, resulta que hi ha gent de fora que ens descobreix el pati del costat i diu: “això és un somni”.
I no parlem de suecs amb sandàlies i mitjons, sinó del diari New York Times. Sí, aquell diari que decideix què mola a Manhattan ara ha tret focs artificials sobre una costa catalana que, segons ells, té més encant que un Cream Cheese Bagel enmig de la 5a Avinguda. Però espera: no és la que et vindria al cap de bones a primeres.
Quan els americans aterren a Espanya, acostumen a fer check-list bàsic: Madrid, Barcelona, flamenc, sangria i un intent de paella a qualsevol xiringuito sospitós. Però aquesta vegada el New York Times ha anat més enllà i ha fixat la mirada en una costa catalana que ells descriuen com “un somni”.
I sí, aquí és on et poses nerviós: quina costa deu ser? No, no és la Costa Daurada (tot i que tenim PortAventura, vermut de Reus, calçots amb DO i la N-340 amb més trànsit que un divendres de pont). El focus internacional ha anat uns quilòmetres més amunt: la Costa Brava.
El somni americà... a l'Empordà
Segons el reportatge del diari novaiorquès, la Costa Brava “ho té tot”: platges verges, gastronomia que fa salivar (hola, anxoves de l’Escala), vinyes amb segles d’història i un llegat artístic on Dalí encara fa d’amfitrió. És a dir, el pack complet perquè un periodista ianqui es posi poètic.
Un dels noms que surt és el de Jordi Roca, que no només endolceix la vida amb postres impossibles, sinó que també recomana fer parada a productes tan humils com les anxoves. També hi apareix Montse Aguer, directora dels Museus Dalí, recordant que la millor època per anar-hi no és l’agost saturat sinó la primavera o la tardor, quan pots respirar sense topar amb una motxilla cada dos metres.
Un itinerari amb postals de somni
El diari suggereix algunes parades obligatòries: la Cala Pedrosa, amb l’aigua tan clara que et ve de gust llençar-t’hi de cap encara que estigui gelada; el Camí de Ronda, perfecte per fer veure que ets esportista mentre en realitat només vols la foto per Instagram; o el Monestir de Sant Pere de Rodes, que té més història que el fil de WhatsApp de la colla.
I no acaba aquí. També recomanen perdre’s pels carrers de Girona (amb la bona excusa de Game of Thrones, és clar) i visitar el castell de Púbol, regal surrealista de Dalí a Gala. Tot plegat amb aquell toc empordanès que barreja tramuntana, vi i cafè de poble.
Per què els guiris flipen i nosaltres no?
La pregunta és inevitable: per què necessitem que vingui un diari de Nova York a dir-nos que tenim un tresor a dues hores de Tarragona? Potser perquè, com passa amb les escopinyes de diumenge al migdia, quan ho tens massa a mà, ho deixes de valorar.
Mentrestant, els americans publiquen titulars dient que la Costa Brava és “com viure un somni”. I nosaltres, aquí, atrapats al peatge imaginari de l’AP-7, pensant que ja ho veurem quan tinguem uns dies lliures. Reflexió: si ells han fet el viatge, potser ens toca moure el cul a nosaltres, també.
Cultura i natura en la mateixa foto
La gràcia de la Costa Brava és que combina dues coses que normalment no et venen al mateix pack: paisatge natural brutal i cultura potent. Pots passar del mar a una exposició de Dalí en mitja hora, o d’una cala a una bodega amb DO Empordà sense haver d’agafar un vol intern.
I això, pels americans que viuen en ciutats on travessar un carrer ja és un repte logístic, és gairebé màgia. Per això ho venen com un destí de conte. I sí, tenen raó: quan una zona et permet passar de cala secreta a museu top sense perdre el temps, és normal que et sembli un somni.
Una lliçó pels de "casa"
El més curiós de tot plegat és que aquesta “descoberta” no té res de nou per nosaltres. Els tarragonins sabem perfectament que la Costa Brava és un caramel. Però potser ens va bé que vingui algú de fora a recordar-nos-ho. Una mica com quan ve un amic de Madrid i flipa amb el romesco i tu dius: “Ah, clar, és veritat, això és bo”.
Així que la pròxima vegada que pensis en fer una escapada, recorda que a dues hores de la N-340 tens un lloc que fins i tot fa sospirar el New York Times. I qui sap, potser acabaràs escrivint tu mateix la teva crònica poètica amb olor de mar i un got de vi de l’Empordà.
