Quan a Picamoixons l’aigua no flueix com hauria de fluir
A Picamoixons, l’aigua té caràcter. No sempre passa pel lloc que toca, i quan ho fa, de vegades decideix rebentar la canonada perquè sí. El carrer Sant Salvador n’és testimoni des de fa anys.
El poble ha après a conviure amb aquestes petites “dutxes inesperades”. Però un dia les goteres es van convertir en avaries cròniques i, clar, tocava posar-hi mà. La sorpresa? La factura de la solució no és petita ni tampoc immediata.
Les obres del carrer Sant Salvador de Picamoixons no són només un tema de paletes i màquines excavadores. Són el reflex d’un dilema clàssic de poble: quan arreglar alguna cosa costa més paciència que diners. Perquè sí, hi ha pressupost, però també hi ha fases, tràmits i, sobretot, la convivència amb unes canonades que ja han fet més vagues que alguns sindicats.
Les canonades “artistes” del carrer Sant Salvador
Durant uns cinc anys, aquestes canonades de fibrociment han tingut la mala mania de rebentar dues vegades l’any. No era cap casualitat: era una tradició no escrita, com la festa major o el cafè amb gel a la plaça. Només que en aquest cas, la festa l’havien de pagar veïns i EMD amb aigua, fang i factures.
La solució provisional era clara: arreglar la fuita, tapar el forat i esperar la següent. Però un poble no pot viure eternament amb la sensació que l’aigua farà de font improvisada davant de casa. D’aquí que finalment s’hagi decidit fer el pas i canviar 126 metres de canonada.
De fibrociment a fundició: el canvi generacional
El tram afectat substitueix el vell fibrociment per canonades de fundició ductil DN-125. Per als no entesos: traducció ràpida, passar de tenir una joguina de plàstic a una peça metàl·lica que pesa i dura. Una inversió que no només té sentit tècnic, sinó també simbòlic: Picamoixons deixa enrere el segle XX en matèria d’aigua.
Un pressupost amb més zeros que gotes
L’operació entra dins del paquet d’inversions que l’EMD de Picamoixons té planificat: 500.000 euros per posar ordre a la xarxa d’aigua. Sí, mig milió per assegurar que quan obres l’aixeta no surt aire, fang o un record del passat.
El finançament arriba en un 85% de la Generalitat i la Diputació, i el 15% restant el posa l’EMD. O sigui, un clàssic de “jo pago una mica, tu pagues la resta i tots contents”. Bé, menys els veïns que veuran com el carrer és un camp de batalla fins que tot plegat estigui acabat.
Quan s’acaba la festa?
La fase actual és només l’aperitiu. La gran part del menú arribarà el 2026, amb la continuació al mateix carrer Sant Salvador i després, entre 2026 i 2027, el carrer Sant Antoni fins a Josep Maria Fàbregas. Per tant, paciència, que això va per llarg.
El més curiós és que la primera fase ja és, en si mateixa, un avançament d’emergència. Les avaries repetitives han fet que el projecte s’hagi accelerat abans d’hora, per no veure més piscines municipals improvisades al mig del carrer.
Obres i veïnat: la convivència impossible
Obrir un carrer mai no és simpàtic. Soroll, pols, tanques i aquella sensació que estàs vivint en un episodi de “Bricomanía” a escala XXL. Però és el peatge per aconseguir aigua sense drama. Els veïns ja saben que les properes setmanes la seva rutina inclourà evitar forats i saludar operaris amb casc.
Un futur més sec (en el bon sentit)
El resultat final promet més tranquil·litat i menys avaries. Però, com passa amb totes les obres públiques, hi ha sempre aquell punt d’incertesa: compliran terminis? Costarà més del previst? Sembla que la història de Picamoixons encara té capítols per escriure.
Mentrestant, els del carrer Sant Salvador poden dir amb orgull que les seves canonades ja no faran de performers espontanis. I això, en un poble petit, ja és tota una revolució.
