Una capsa oblidada, una fossa a Terol i un silenci familiar trencat
De vegades les històries més potents no surten dels llibres d’història, sinó d’un calaix ple de pols. Una capsa de cartró que algú va voler llençar va acabar convertint-se en la clau d’una recerca que avui sacseja la memòria d’un poble i de diverses famílies catalanes.
I és que hi ha silencis que pesen més que les paraules. Durant dècades, el relat d’un combat perdut el 1937 a Terol va quedar sepultat sota la vergonya i el dolor. Ara, però, aquelles ombres tornen a la superfície… literalment.
El que podria semblar la típica història de “coses que surten quan fas neteja” va acabar sent el detonant d’una recerca de memòria històrica. Josep Ventura, quan era nen, va trobar una capsa a casa seva a Sant Pere Molanta. El seu avi, ràpid i decidit, la va llençar a les escombraries: cartes, fotografies i records del seu germà mort al front d’Aragó el 1937. Però el nen, amb aquella tossuderia que només tenen els petits, va rescatar la capsa. La va guardar en silenci fins que, dècades després, la història va tornar a respirar.
A dins hi havia molt més que paper i fotos: hi havia una ferida familiar amagada. El besoncle de Ventura, Sebastià Via Alsina, milicià de la Centúria Vilafranca, hi escrivia pocs dies abans de morir en combat. Tot apuntava que havia estat enterrat a Vivel del Río Martín, un petit poble de Terol. I no era l’únic: una trentena de milicians catalans més podrien descansar sota terra al mateix indret.
Quan el passat es troba amb la ciència
Aquí entra la part pràctica: la recerca actual no només va de memòria, sinó també d’ADN. Els investigadors busquen familiars d’aquells combatents per recollir mostres i creuar-les amb les restes que s’exhumaran previsiblement el 2026. Es tracta d’una operació que vol posar noms i cognoms allà on només hi ha hagut llistes i sospites.
Els soldats eren voluntaris republicans, molts vinguts de Valls, Alcover, Vallmoll, Vilafranca, Barcelona… Van ser destinats a defensar una posició que ja estava ocupada per les tropes franquistes. Els van sorprendre i van caure en massa. El relat sembla tret d’una tragèdia grega: ideals revolucionaris, joventut pagesa i urbana, i un futur truncat a la punta d’un fusell.
De la vergonya al relat
El silenci va durar anys. A casa de Ventura, com a tantes altres, es va preferir callar. El trauma no era només per la mort, sinó perquè molts dels qui havien convençut el jove per anar al front en van tornar vius. La paradoxa va ser massa dolorosa per posar en paraules. Només amb la mort de l’avi el 2008 es va obrir la porta a recuperar aquella història.
El tabú familiar es va convertir en motor d’una investigació històrica. Ventura, juntament amb l’historiador Ramon Arnabat i Gonzalo Berger, ha anat estirant del fil fins a traçar el mapa de la batalla de Vivel del Río. Han identificat noms, context i possibles localitzacions de la fossa. I ara tot depèn d’unes mostres d’ADN i de la col·laboració institucional.
Qui hi podria estar enterrat?
La llista impressiona: desenes de noms repartits entre Valls, Barcelona, Vilafranca i altres punts del país. Argemir i Ismael Albalat, Francesc Batalla, Lluís Tondo, Josep Canyelles, Pau Creus, Francesc Ferré Saumell, Joan Sagarra, Josep Carull, Alfonso López, Antoni Sevilla, Sebastià Via Alsina, Joaquim Garriga i molts més. Cadascun d’aquests noms amaga una vida que va acabar massa aviat, sovint sense ni una tomba digna.
Testimonis orals parlen de cossos recollits a correcuita i enterrats sense cerimònia, perquè en zona franquista els morts republicans no tenien dret a res. De vegades ni a una creu. Simplement, terra i oblit.
La tecnologia al servei de la memòria
Aquest 2025 ja es prepara una prospecció amb georadar per localitzar exactament on són les fosses. La Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat ha mostrat la seva predisposició a ajudar, encara que el terreny sigui a l’Aragó. De fet, el registre d’ADN del Departament de Justícia està obert perquè familiars que sospitin tenir vincles amb aquells combatents hi puguin aportar mostres.
La idea és senzilla però potent: posar la ciència al servei de la dignitat. Recuperar els ossos, comparar-los amb els perfils genètics i, per fi, poder dir amb certesa qui hi és enterrat. Tancar un dol obert des de fa gairebé 90 anys.
De la memòria individual a la col·lectiva
El cas del besoncle de Ventura és un exemple més d’una història compartida per milers de famílies arreu de Catalunya i Espanya. La Guerra Civil va deixar més de 100.000 desapareguts i les fosses encara avui són ferides obertes. Però cada exhumació, cada nom recuperat, és un petit triomf contra l’oblit.
En paraules del mateix Ventura: “La millor manera de superar un trauma familiar és parlar-ne”. I aquesta vegada, parlar-ne vol dir també excavar, identificar i explicar. No només per les famílies, sinó per un país que encara arrossega els silencis d’aquella guerra.
Un futur amb respostes?
La pregunta és si el 2026 portarà respostes definitives. Les institucions ja treballen en l’exhumació i el creuament d’ADN. Però el que segur que ja ha canviat és la manera d’afrontar el passat: de la por i el silenci a la recerca i la dignitat.
I tot va començar amb una capsa de cartró rescatada de les escombraries. Potser no hi ha símbol més clar de com la memòria, per més que la vulguin amagar, sempre troba la manera de tornar a sortir a la llum.
Pots consultar informació oficial sobre el Programa d’Identificació Genètica de la Generalitat en aquest enllaç.
