El “resort” abandonat de Tarragona on dormien 5.000 soldats i hi havia piscina, forn i cinema
Entre la boira eterna de la Mussara i els pins que fan olor de diumenge, hi ha un lloc on el silenci sona com un eco d’ordre militar. Un espai tan gran que podria ser un resort franquista fantasma, amb tot el que cap en un poble… però sense poble.
Els excursionistes hi arriben per error, buscant coves o fonts, i acaben trobant piscines sense aigua, cinemes sense pel·lícules i una capella sense fe. Ningú diria que allò, fa mig segle, va bullir amb 5.000 uniformes, pols i disciplina.
El “resort” militar que va néixer el 1951 entre Arbolí i la Mussara
El que avui són ruïnes cobertes de molsa i finestres tapiades, va ser inaugurat l’any 1951 amb una missió molt menys poètica: formar oficials i sotsoficials de les Milícies Universitàries. Es deia Campament Militar de Castillejos, i durant més de vint anys va ser el Silicon Valley de la disciplina al Baix Camp.
Situat entre Arbolí, La Febró, Vilaplana i Alforja, el complex podia allotjar fins a 5.000 soldats alhora. Tenia cantines, camps d’esports, tallers, habitatges per als oficials i —atenció— una piscina olímpica. Sí, quan molts pobles encara nedaven en basses, aquí els militars ja feien braçades de règim.
Amb cinema, forn i capella: el tot inclòs franquista
Castillejos era, en essència, un “resort tot inclòs” en versió militar. A més de la piscina, hi havia una capella per als diumenges, un cinema per a les nits llargues i un forn de pa propi per mantenir la tropa contenta. Autosuficient i tancat al món: la Mussara com a decorat, i l’ordre com a únic paisatge sonor.
Alguns antics reclutes recorden —amb més ironia que nostàlgia— com el campament era “una mena de Benidorm amb fusell”. Els matins començaven amb formacions i crits, les tardes amb exercicis, i les nits amb cinema en blanc i negre sota les estrelles. Tot plegat, a 900 metres d’altura i amb fred de reglament.
De la formació al camp de tir (i després, al rave)
L’any 1972, amb la darrera promoció de les Milícies Universitàries, el campament va canviar d’ús i es va convertir en camp de tir i pràctiques. Fins aquí, res massa exòtic. Però el gir va arribar al tombant del segle: el 2000, l’Exèrcit el va desmantellar i el lloc va començar la seva lenta metamorfosi cap a la ruïna.
El 2003, la Generalitat de Catalunya va comprar les 645 hectàrees del complex al Ministeri de Defensa, amb bones intencions i plans verds. Però el que va venir després va ser un festival: literalment. Aquell mateix any, un rave improvisat va convertir Castillejos en una discoteca a l’aire lliure, amb decibels en lloc de bales.
Les ruïnes que ballen techno
Després del famós rave del 2003, van arribar els grafits, els actes vandàlics i les tapiades. Els edificis més malmesos es van enderrocar, però els accessos continuen sent freqüents. De fet, encara hi ha pintades que recorden festes electròniques del 2009, com si Castillejos hagués evolucionat d’acadèmia militar a after-party postfranquista.
Els veïns d’Arbolí ho expliquen amb aquell to de resignació i orgull discret: “No tots els pobles poden dir que tenen una piscina militar abandonada”. El paisatge, això sí, ha guanyat un aire misteriós que fascina excursionistes i fotògrafs urbans.
Un futur verd (o verdet) per al Campament de Castillejos
L’any 2016, la Generalitat va encarregar un informe ambiental amb la idea d’integrar el recinte al Parc Natural de les Muntanyes de Prades. Però, com tants projectes amb bones intencions, el pla va quedar en un calaix, i Castillejos segueix esperant el seu renaixement entre matolls i silenci.
Avui, les estructures d’obra vista són com esquelets d’un resort que mai no va obrir al públic. El cinema sense pantalla, la piscina plena de fulles, la capella convertida en refugi per als curiosos. Un escenari digne d’una sèrie de Filmin sobre la Transició.
Entre la memòria i el misteri
Els historiadors locals hi veuen una peça clau del passat militar del Camp de Tarragona. Els més poètics, un record fossilitzat d’una època de disciplina i pols. Els joves, simplement, un lloc on fer fotos “a lo urbex”. I els alcaldes de la zona, un trencaclosques administratiu que ningú sap ben bé a qui pertany.
“El terreny és compartit entre quatre municipis, i això ho complica tot”, explicava fa uns anys un tècnic del Baix Camp. “És com tenir una casa entre quatre germans: tothom diu que és seva, però ningú no la neteja.”
Visitar-lo avui: què queda del “resort militar”
Tot i que no està obert al públic de manera oficial, alguns camins d’Arbolí i Vilaplana hi condueixen. No hi ha cartells, ni rètols, ni horaris: només silenci i alguna olor de pi humit. Els més valents arriben fins a la piscina, els més prudents es queden a la carretera.
Des de lluny, sembla un complex turístic oblidat, envoltat de muntanyes i boira. De prop, és un museu sense museu, una lliçó d’història sobre com un espai pot passar de la jerarquia a la llibertat en només unes dècades.
Fitxa ràpida del Campament
| Dades bàsiques | Detall |
|---|---|
| Nom oficial | Campament Militar de Castillejos |
| Ubicació | Entre Arbolí, La Febró, Vilaplana i Alforja (Baix Camp) |
| Any d'inauguració | 1951 |
| Capacitat màxima | Fins a 5.000 soldats |
| Estat actual | Abandonat, parcialment enderrocat |
| Propietat actual | Generalitat de Catalunya |
Del soroll de gralles al soroll del vent
Entre la memòria i l’oblit, Castillejos és avui una metàfora de la història recent: d’allò que es va construir amb autoritat i ara cau sota la vegetació. Un lloc que recorda que, fins i tot en el Baix Camp, la natura sempre guanya a la burocràcia.
Potser algun dia el campament tornarà a tenir vida, però de moment, només hi regna el vent. I el vent, com el temps, no fa formacions ni espera ordres.
Font oficial: Generalitat de Catalunya – Medi Ambient
