Quan empadronar-se a Tarragona passa de tràmit a camp de batalla política
Què pot tenir d’epopeic un simple empadronament? A Tarragona, resulta que molt: la burocràcia s’ha convertit en l’últim camp de batalla entre partits que, en teoria, només haurien de discutir sobre festes majors i asfaltats.
El debat ha arribat al ple municipal amb discursos més propis d’un reality que d’una ordenança: Junts vol canviar les regles del joc, el PP l’aplaudeix, i la resta els mira com dient “en sèrio, això?”.
A Tarragona, fins i tot l’empadronament s’ha polititzat. La moció presentada per Junts per Catalunya per endurir les condicions del padró ha dividit el consistori i encès un debat que, vist des de fora, sembla més una competició d’egos que una discussió administrativa.
El resultat del ple? Un solitari “sí” acompanyant Junts: el del Partit Popular. La resta —PSC, ERC, En Comú Podem i fins i tot els no adscrits— van dir que no. Tot plegat deixa una fotografia política curiosa: Junts i PP fent pinya, mentre els altres s’aferren a la idea que regular el que ja està regulat no té gaire sentit.
Arraigo: la paraula estrella
El punt més polèmic de la moció de Junts era la idea d’exigir “arraigo” per poder optar a un habitatge públic. Segons la proposta, el temps d’empadronament donaria punts extra. Per ERC, això és injust i, sobretot, inútil: “No resoldrà el problema de l’habitatge, només polititza el padró”, va dir Carles Farré.
Des d’En Comú Podem, Jordi Collado va anar més enllà i va acusar Junts de mirar massa cap a Aliança Catalana, insinuant que els nervis electorals han inspirat la iniciativa. La rèplica de Jordi Sendra (Junts) no es va fer esperar: “Cap por a l’extrema dreta”, tot recordant als comuns que potser els sondejos tampoc els somriuen gaire.
El PSC: “Això ja està regulat”
El socialista Rubén Viñuales, alcalde de Tarragona, va tallar el debat amb pragmatisme: “Moltes de les coses que demana la moció ja es fan”. En altres paraules, voler fer una ordenança pròpia seria com posar un semàfor a la N-340 i després queixar-se del trànsit.
Viñuales va recordar que el padró ja es gestiona amb instruccions estatals que es revisen cada any, i que afegir-hi una normativa local només complicaria més la vida administrativa. Traduït: més papers, més cues i més cafès amb gel esperant que soni el número a finestreta.
El PP, fidel al seu guió
Maria Mercè Martorell (PP) va defensar el seu “sí” amb arguments coneguts: defensa de la propietat privada, rebuig a les okupacions i necessitat de controlar “pràctiques fraudulentes” al padró. Per als populars, l’“arraigo” és un criteri correcte, ja que asseguren que és el mateix que ja utilitzen els jutjats.
Quan la burocràcia es converteix en ideologia
El més fascinant del debat és la transformació d’un tràmit avorrit en una batalla simbòlica. Junts llegeix el padró com una eina de preferència en l’accés a l’habitatge. ERC i comuns hi veuen un intent de filtrar ciutadans. El PSC s’agafa al manual i diu que tot això ja està escrit en lletra petita pel BOE.
I la ciutadania mentrestant? Probablement preguntant-se si tot aquest soroll polític servirà per aconseguir pisos més assequibles, o si seguiran buscant a Idealista amb la mateixa mala sort.
La clau: habitatge i inseguretat
El rerefons del debat és clar: l’accés a l’habitatge i el discurs sobre inseguretat. Junts i PP busquen respondre a una part de l’electorat que veu en les okupacions i en la gestió del padró una espècie de “porta del darrere” per colar-se a llistes d’ajuts i pisos públics. La resta de partits ho interpreten com una cortina de fum.
En realitat, la moció també incloïa un paquet molt més ampli: protocols de verificació, règim sancionador i un pla anual de comprovacions padronals. Però tot això va quedar en segon pla: la paraula “arraigo” es va menjar tot el protagonisme.
Quan la còpia guanya a l’original
Collado (ECP) va llançar la frase més punyent de la sessió: “Si la gent ha d’escollir entre l’original i la còpia, sempre escull l’original”. La seva insinuació: Junts es juga a perdre terreny si competeix amb els discursos de la dreta radical. Una manera elegant de dir que, al mercat polític, les imitacions tenen data de caducitat.
I ara, què?
Amb només sis vots a favor, la moció queda en un calaix. El padró seguirà com sempre: tràmit obligatori, cues inevitables i discussions recurrents sobre qui viu on. Però el debat ha servit per marcar posicions i deixar clar que, a Tarragona, fins i tot un paperet amb el teu nom i adreça pot convertir-se en matèria inflamable.
Una lliçó de política municipal
La conclusió és que els plens municipals poden ser tan intensos com un partit del Nàstic. Potser no hi ha gols, però hi ha retrets, aliances estranyes i un públic (els veïns) que sovint no entén per què es discuteix el que es discuteix. I, al final, el padró —aquest document que tothom signa amb desgana— ha acabat sent el protagonista inesperat.
Si algú pensava que empadronar-se era només donar la direcció a l’Ajuntament, a Tarragona li han demostrat que no: és també un camp de batalla ideològic. Qui ho havia de dir?
Per saber més sobre els requisits oficials del padró, es poden consultar les instruccions de l’INE, que deixen clar quins tràmits i condicions ja estan en vigor a tot l’Estat.
