Quan morir surt més car que viure: el poble que planta cara
Morir-se, a casa nostra, té un preu que sovint fa més mal que la pròpia pèrdua. I no, no parlem de flors ni de làpides, sinó del monopoli silenciós que ha convertit el dol en un mercat sense alternatives.
Enmig d’aquest panorama digne d’un capítol de “Black Mirror” amb paelles de diumenge, un municipi del Camp ha decidit dir prou i començar un camí cap a un model que podria esquerdar les velles regles del joc.
La mort, aquella cita inajornable que tots tenim a l’agenda però ningú vol obrir, s’ha convertit també en un negoci opac. A molts pobles i ciutats, les funeràries privades han jugat amb avantatge, controlant preus i serveis en un moment en què les famílies tenen més pocs recursos emocionals per discutir factures. A Catalunya, aquest “monopoli del dol” ha generat queixes, denúncies i més d’un ensurt a l’hora de passar per caixa.
I és aquí on entra en escena Alcover. L’Ajuntament ha dit prou i ha iniciat els tràmits per disposar d’un servei públic funerari propi, amb la intenció d’adherir-se a Funecamp, l’empresa pública supramunicipal que ja funciona a Reus, Constantí, Salou i Vila-seca. Un model pioner que aposta per la gestió compartida i que vol oferir un contrapès real a les grans empreses privades del sector.
Morir-se sense hipotecar-se
Quan un servei públic entra en joc, canvia l’escenari. Perquè no és només una qüestió de preus —que també—, sinó de llibertat d’elecció i dignitat. En paraules de l’alcalde d’Alcover, Robert Figueras, “en un moment especialment delicat com és el traspàs d’un familiar volem garantir un servei públic digne i proper”. La traducció: que no et clavin un "cop de sabre" quan estàs plorant la iaia.
Aquest moviment no només afecta Alcover, sinó que envia un missatge a tot el territori: els municipis tenen poder per posar límits i obrir alternatives. I, sobretot, per demostrar que la col·laboració supramunicipal pot donar fruits en àmbits on fins ara regnava el “fes-t’ho com puguis”.
La rèplica de Reus
Des de Reus, epicentre de Funecamp, l’alcaldessa i presidenta de l’empresa, Sandra Guaita, ha celebrat que Alcover vulgui sumar-s’hi: “quan compartim servei públic, el fem més sòlid”. En altres paraules, quants més municipis facin pinya, més difícil serà per a les grans funeràries seguir jugant al “tot o res” amb les famílies.
La consellera delegada de Funecamp, Montserrat Flores, també ha destacat que el model està pensat per créixer i consolidar-se com una autèntica alternativa al mercat privat. Un mercat que, fins ara, només tenia un idioma: pagar sense preguntar.
Per què ara?
La pregunta del milió: per què ara? Potser perquè, en plena crisi de costos i amb una ciutadania que ja no s'empassa segons quins abusos, els ajuntaments han entès que la mort no pot ser un luxe. O potser perquè, com passa a les festes majors, quan un poble engega un nou model, la resta no volen quedar-se enrere.
Sigui com sigui, el cas d’Alcover apunta a una tendència que podria estendre’s arreu del Camp de Tarragona. Una mena d’efecte dominó que, paradoxalment, neix de la mort però vol donar vida a un servei més just i transparent.
El monopoli del dol: una història incòmoda
No cal ser sociòleg per entendre-ho: quan no tens alternatives, pagues el que et demanen. Les funeràries privades ho saben bé, i durant anys han operat amb un marge que faria envejar qualsevol banc. Les queixes per preus abusius i serveis imposats han estat constants, però el dol és un mal moment per iniciar batalles legals.
D’aquí la importància que els municipis entrin en joc. Un servei públic no només obre la porta a més competència, sinó que envia un missatge clar: la mort no pot ser un negoci salvatge on la vulnerabilitat de les famílies sigui la moneda de canvi.
I ara què?
Amb els tràmits en marxa, queda per veure quan i com Alcover formalitzarà la seva entrada a Funecamp. El que és clar és que la iniciativa posa damunt la taula un debat incòmode però necessari: qui té el control del nostre últim viatge?
En un moment on molts serveis públics estan en qüestió, el fet que els municipis s’organitzin per oferir una alternativa a un monopoli privat pot marcar un precedent. I és que l’única cosa pitjor que morir-se és fer-ho sabent que fins i tot el teu funeral forma part d’un oligopoli. Potser, la propera vegada que anem a acomiadar un familiar, la factura sigui un record menys amarg. Perquè... Si morir-se ja és prou complicat, pagar-ho no hauria de ser un problema afegit. Alcover ha encès una espelma —aquesta vegada no d’església, sinó de resistència— i ha obert la porta a una conversa que incomoda a molts i moltes.
