Quan fins i tot la “avellana de Reus” ja no és de Reus: la crisi silenciosa que ningú volia acceptar
“Avellana de Reus” sona molt bé fins que mires l’etiqueta i veus que ve de Turquia. Els tòpics no duren per sempre, i les prestatgeries tampoc enganyen. Ara, a la capital de l’avellana, el producte local és… importat.
Les cooperatives han fet el que mai pensaven fer: vendre fruita seca amb segell del Camp però arrels a l’altre costat del Mediterrani. Una decisió dolorosa, diuen. Però, quan no hi ha avellanes, no hi ha miracles.
Un símbol que s’ensorra en silenci
Reus i el seu entorn sempre han presumit de tenir “l’avellana de veritat”, aquella que no només t’alimenta sinó que t’identifica. Però aquest 2025, la cosa ha fet crack. Literalment. Les cooperatives del Camp de Tarragona han hagut d’importar avellanes. I no per diversificar mercats o fer-se internacionals, sinó per pura necessitat.
2.500 tones… i gràcies
La collita de l’any passat va ser un drama. Segons dades oficials, només es van recollir 2.506 tones a tot Catalunya, molt lluny de les 7.433 del 2022. I això que ja veníem d’anys complicats. La sequera, l’estrès hídric dels avellaners i una reducció del 33,3% de la superfície conreada han estat una combinació letal.
De la Selva a Anatòlia
Coselva i Avellanera, dues cooperatives històriques de la Selva del Camp, han hagut de buscar vida fora. La primera, Coselva, ha arribat a comercialitzar un 60% d’avellana d’origen no català —principalment turc. “Va ser dolorós”, reconeix Pere Ferré, gerent de la cooperativa. Però com diuen al poble: o això, o tancar la persiana.
Cartells i consciència
Res d’amagar-ho. A l’agrobotiga de Coselva, un cartell avisa que l’avellana no és local. A les bosses, també s’hi especifica clarament l’origen. Una honestedat que costa, però que manté el respecte del consumidor. El que no volen, diuen, és enganyar ningú.
La dignitat de l’etiqueta
La situació a la cooperativa Avellanera és semblant, tot i que una mica menys dramàtica: un 10% de la seva producció ha estat d’origen turc, empaquetada sota la marca Infrusec. El seu director general, Abel Fernández, admet que s’han vist “abocats” a fer-ho. I sí, ho diu amb resignació i realisme.
Quan el país no dóna més de si
La realitat és que la sequera ha deixat el sector tocat de mort. I quan l’estoc s’acaba al febrer, cal espavilar. D’aquí que s’hagi optat primer per Turquia, i després per regions més properes com Castelló, Girona, Saragossa o fins i tot el sud de França. Però ni així es compensa la pèrdua local.
Una crisi amb nom i cognoms
El problema no és nou. Fa anys que les grans superfícies venen avellana de fora. Però que ho hagin de fer les cooperatives locals és un canvi de paradigma. I de model. Segons informa l’Agència Catalana de Notícies (ACN), és la primera vegada que això passa de manera tan sistemàtica.
Famílies que hi viuen (i hi mengen)
“Hi ha una empresa i un centenar de famílies que depenen de Coselva”, diu Ferré. I això pesa. Perquè al final, més enllà del romanticisme agrícola, hi ha una estructura econòmica i social que cal mantenir viva. I això no es fa només amb avellanes nostrades, sinó amb decisions difícils i pragmàtiques.
El futur? Tocat, però no enfonsat
No tot està perdut. Les cooperatives esperen que el pròxim cicle sigui millor, amb més aigua, més producció i menys dolor. Però ningú amaga que s’ha trencat un tabú. I potser també una mica d’identitat.
El consumidor, al centre
Al final, la clau està en com s’explica. I aquí, Coselva i Avellanera han donat la cara. Sense subterfugis, sense clickbait. Com hauria de ser sempre. Ara només falta que tornin les pluges... i les avellanes de Reus.
