La imatge que incomoda: per què la majoria d’agents a Reus segueixen sent homes?
Hi ha fotos que parlen, i després hi ha fotos que et criden a l’orella. La darrera recepció dels nous agents de la Guàrdia Urbana de Reus n’és una: onze cares noves, deu d’elles amb bigoti metafòric. Una sola dona, i prou.
La paradoxa? Qui els mana són dues dones. L’alcaldessa i la regidora de seguretat, somrient davant d’un exèrcit masculí que sembla sortit d’un càsting per a “Los hombres de Paco”. El missatge és clar: manar és un pas, però els passadissos que porten al cos policial continuen sent un corredor ple de testosterona.
Quan el feminisme topa amb la realitat estadística
Les polítiques d’igualtat porten anys intentant equilibrar les coses. Quotes reservades, xerrades motivacionals, policies dones visitant instituts... Però les xifres no menteixen: dels 171 agents a Reus, només 21 són dones. I els últims a entrar, encara pitjor: 1 de 11. Si això fos una sèrie de Netflix, el títol seria “Unicorn entre policies”.
Les convocatòries reserven un 30% de places per a dones. Sona bé, oi? Però resulta que o bé no se’n presenten prou, o bé no superen les proves. L’excusa fàcil seria dir que “no volen”, però la cosa és més profunda. Hi ha oficis que històricament s’han masculinitzat, i no per decret, sinó per inèrcia social.
La seguretat és d’ells, les cures són d’elles?
El debat no és nou: els homes fugen d’infermeria com si les venes els fessin por, i les dones no fan cua per agafar una porra i patrullar la ciutat. Podríem dir que és biologia, cultura o mandra, però el cert és que el patró es repeteix. I per molt que des del feminisme més radical es vului reescriure la realitat, hi ha feines que, de moment, tenen clar qui les vol.
La societat es mou lentament. Quan es tracta de professions amb estereotips arrelats, els canvis són més lents que un tràmit a Hisenda. El resultat és que, en ple 2025, una foto pot continuar sent un mirall incòmode d’aquesta desigualtat autoescollida.
No és falta de voluntat, és inèrcia
El problema no és que algú proibís res. No hi ha lleis que diguin que les dones no poden ser policies. De fet, les institucions gairebé es posen de genolls perquè ho siguin. Però les estadístiques són tossudes: les vocacions policials femenines no floreixen amb la mateixa facilitat que les masculines.
Algú dirà: “És que no els agrada el pa que s’hi dona”. I potser tenen raó. Ser agent de seguretat implica horaris infernals, risc constant, un ambient laboral sovint masculinitzat i, per què no dir-ho, una dosi de bronca ciutadana que no ve de gust a tothom. Per què arriscar-se quan tens altres opcions?
Què es pot fer?
Es poden seguir fent xerrades, campanyes, i fins i tot col·locar més quotes. Però potser cal assumir que no tot és una qüestió de discriminació. Potser és també una qüestió de preferències reals, d’eleccions personals, d’interessos que no encaixen amb el que els manuals de correcció política voldrien.
Mentrestant, cada recepció oficial continuarà sent un examen visual. Una prova que, en certs sectors, l’equilibri de gènere no arriba ni amb GPS. I fins que això canviï, les fotos com la de Reus seguiran fent mal als ulls, però també convidant a pensar més enllà dels titulars.
Una foto, mil interpretacions
La imatge de Reus no és només una foto. És un resum condensat de com funcionen les coses quan les estadístiques s’entesten a portar la contrària a les ideologies. No hi ha respostes fàcils, només mirades incòmodes i debats eterns. Fins a la pròxima recepció, on potser hi haurà dues dones. O cap.
Per cert, si vols veure les dades oficials de convocatòries i quotes, pots consultar-les al web de l’Ajuntament de Reus. La realitat, encara que faci mal, està escrita en números.
