El ritual amb mocador blanc que paralitza Reus cada any (i no, no és un comiat)
Hi ha una ciutat on la Festa Major no comença, es convoca. I no pas amb un tuit o un grup de WhatsApp, sinó amb campanes tocades a mà des d’un campanar i un mocador blanc onejat com si fos la final del Mundial.
Durant tres dies, tot s’atura, tot sona, tot dansa. Ningú sap ben bé què passa primer: si ballen els gegants, exploten els coets o surt l’àliga a fer reverències. Però si preguntes, et diuen: “Tranquil, això és Sant Pere”.
Quan les campanes manen més que l’Ajuntament
A Reus, les autoritats no decideixen quan comença la festa. Ho fa el Campanar. El Toc de Festa és la crida ancestral que, encara avui, marca l’inici del descontrol organitzat més volgut de l’any: la Festa Major de Sant Pere.
Divendres arrenca amb una combinació 100% reusenca: vermut i vent metall, servit per Inxa Brass Band a La Palma. Però el plat fort (de bou i arròs, literalment) arriba més tard. I si no has tastat aquest sopar popular al ritme de folk, no has viscut una festa completa.
Seguici Petit: la versió infantil més bèstia que mai
No et deixis enganyar per l’adjectiu. El Seguici Petit no és una versió light, és un spin-off en tota regla. Hi ha dracs, mulasses, lleons, i fins i tot una cucafera en miniatura. Sembla una desfilada de Pokémon, però amb més foc i menys llicències de Nintendo.
Els petits ballen, criden i encenen la plaça com si tinguessin una bateria de 2.000 mAh i una devoció de 300 anys. Tot això mentre les famílies fan equilibris entre emoció, càmeres i ulleres de sol a mitja tarda.
Els Dames i Vells: humor, crítica i alguna bufetada verbal
Si les sardanes són l’elegància, el Ball Parlat de Dames i Vells és el sarcasme fet teatre. Aquesta representació satírica gira pels carrers com un late night ambulant, dient veritats com punys amb disfressa del segle XVIII. Si no piques de mans, és que t’han clavat una indirecta.
La clau del bust, la clau de tot
Hi ha un moment en què Reus es torna vaticana. Quan el bust de Sant Pere surt de l’urna de tres panys (sí, tres), custodiada per l’alcaldessa, el prior i un capellà, tot es transforma en litúrgia festiva. És l’Ofici de Completes, on l’Àliga fa el seu ball solemne davant les autoritats i la ciutat ret homenatge... al seu estil.
Tronades i pilars caminants: l’art de petar-ho tot
Quan el mocador blanc oneja, no s’acomiada ningú. És el senyal per encendre la segona Tronada: una orgia de pólvora que fa tremolar el terra i el cor. I després, castells. No metàfores, sinó castells, d’aquells que desafien la gravetat i la lògica. Pilar caminant inclòs, perquè a Reus no hi ha límits (només ganes).
Una professó que sembla un videoclip èpic
Diumenge a la tarda, la ciutat desfila al ritme de ministrers, bandes i un bust sota tàlem. És la Professó de Sant Pere, on l’Àliga balla en sortir de la Prioral, i tothom s’atura a mirar com el poble venera, canta i crema pólvora com si no hi hagués dilluns. Spoiler: hi ha dilluns, i es diu Dia del Gos.
Revetlles, concerts i una electrònica que s’escampa
La música no para: Dantz Point connecta Reus amb el País Basc a cop de beat, mentre les revetlles populars –amb DJ Trapella inclòs– omplen cada plaça i cada cantonada. La ciutat es converteix en una rave cultural amb mocadors, bastons i DJ’s locals que no perdonen cap ritme.
Un final que no vol ser final
Quan l’última tronada esclata i el bust torna al seu lloc, Reus no diu adéu. Diu “fins l’any que ve”. Perquè la Festa Major de Sant Pere no és un esdeveniment, és un cicle. I com tot bon ritual, té les seves claus, els seus símbols i la seva manera irrepetible de dir “aquí som, i aquí seguirem”.
Consulta la programació oficial al web de l’Ajuntament de Reus.
