Quan el bonisme et deixa sense pis: la història de la Núria i el seu error de confiar en el sistema

La Núria va creure en la màgia del sistema públic, aquest invent modernet on la solidaritat es barreja amb la paperassa. Va pensar: “Si poso el pis a la Borsa d’Habitatge Social, tothom guanya”. Els llogaters tenen sostre, l’Ajuntament queda bé i jo recupero el pis quan el necessiti. Fàcil, no?

Doncs no. Des del març està atrapada en un bucle administratiu que fa que l’N-340 sembli ràpida. Els llogaters, es fan els suecs i no marxen. I l’Ajuntament, que en teoria havia de fer de mediador, ara només respon: “Nosaltres només som un pont, senyora”. Pont, sí, però cap al precipici.

El somni hippie i la realitat

La Núria no és una gran tenidora, ni una filla del capitalisme salvatge. És més aviat del club “hipster bonista”: gent que creu en ajudar el pròxim, encara que després el pròxim li destrossi el menjador. Literalment: els llogaters li han enderrocat una paret i li han deixat el pis amb menys habitacions que la casa dels Barrufets.

Amb el contracte acabat i les parets empaperades en colors foscos —perquè, clar, el mal gust no entén de contractes—, la Núria continua sense claus. La gran paradoxa: la dona que va voler posar l’habitatge al servei social ha acabat sense habitatge propi. El karma té sentit de l’humor, però és un humor negre.

Quan el progressisme et deixa al sofà de l’ex

La situació és tan surrealista que la Núria ha hagut de tornar a viure amb el seu exmarit. Un exmarit amb qui, per cert, té un fill amb discapacitat. Tot molt Netflix. Però en lloc de comèdia romàntica, això sembla més un documental sobre la fauna urbana que sobreviu entre expedients municipals.

“Em sento impotent”, diu ella. I no és per menys: va confiar en el model de gestió pública com qui confia en un cafè amb gel que no estigui aigualit. La realitat és que quan el sistema no et resol res, ets tu qui acabes pagant la factura. I, mentrestant, els espavilats de torn gaudint de pis barat i resistència passiva.

L’Ajuntament i el seu paper estel·lar: mirar cap a un altre costat

El consistori assegura que ja en té constància, però que no pot fer-hi res més enllà d’oferir als llogaters un reallotjament. Una oferta que, evidentment, ells rebutgen. Per què marxar d’un pis que no és teu si pots quedar-t’hi fins que un jutge digui prou? El procés judicial, ja obert, pot trigar mesos o anys. I mentre, la Núria... a esperar.

És curiós com el mateix Ajuntament que fa campanyes sobre el dret a l’habitatge no té cap problema a deixar desemparada una ciutadana que només vol accedir al seu. Una mostra més de com la política de titulación pot quedar molt bé al newsletter, però no serveix de res quan les claus no giren al pany.

Bonisme versus espavilats: una batalla desigual

El cas de la Núria és un manual perfecte del que passa quan el bonisme topa amb la picaresca. Ella hi va posar ideologia, ideals, ganes d’ajudar. Els altres hi han posat un gat, una paret menys i molta cara dura. I, com passa sovint en aquest país, els segons van guanyant per golejada.

Ara només queda la via judicial, amb tot el que això implica: temps, diners i salut mental. Mentrestant, la Núria es pregunta si va ser massa confiada, massa bona persona o, simplement, massa catalana en pensar que la cosa “aniria bé”.

El debat que queda

Més enllà de la història personal, hi ha la pregunta de fons: fins a quin punt un sistema d’habitatge social pot ser sostenible si el propietari és el primer que queda desemparat? O és que, en realitat, tot està pensat perquè només sobrevisquin els més espavilats?

I mentre busquem respostes, la Núria continua al sofà de l’ex, esperant que la justícia li torni el que l’Ajuntament no ha sabut protegir. Bon rotllo institucional, sí, però només per als de sempre. I sense construir vivenda social aixó ja pels propers que entrin a viure del impostos dels que treballem per mantenir-los.

📎 Pots escoltar el testimoni complet de la Núria a RAC1.