Quan un detall tan simple pot frenar el suïcidi adolescent (i ningú no en parla prou)
Quan ets adolescent, tot sembla més gran: els drames amorosos, els exàmens de mates i fins i tot el silenci a l’hora de dinar. És un moment de la vida en què qualsevol detall pot pesar el doble, tant pel bo com pel dolent.
I aquí és on entra la paradoxa: mentre uns joves se senten més forts que mai, d’altres carreguen amb una tristesa que no els deixa respirar. Però, segons un estudi amb participació de la URV, hi ha un element tan bàsic que podria canviar-ho tot.
La paraula “adolescència” acostuma a anar acompanyada de tòpics: l’etapa rebel, el primer piercing mal fet, les hores mortes a la plaça i la sensació que ningú no t’entén. Però darrere d’aquesta imatge de sèrie teen hi ha una realitat que no surt als anuncis de colònies: gairebé un 20% dels adolescents ha pensat en el suïcidi i un 15% ho ha intentat algun cop.
Aquesta és una de les dades que treu a la llum un estudi coordinat per la Universitat Rey Juan Carlos i la Universitat Oberta de Catalunya, amb participació de la Universitat
Rovira i Virgili (URV). Una recerca que no només posa números a un problema social silenciat, sinó que també apunta cap a la solució més inesperada: no cal inventar cap aplicació ni cap píndola miracle, sinó reforçar els vincles bàsics que sovint donem per fets.
La magnitud del problema
Segons aquest estudi, un 11,2% dels adolescents de l’Estat afirma sentir-se “molt o força infeliç”, i gairebé un 40% ha experimentat solitud de manera regular en l’últim any. La depressió tampoc no és anecdòtica: un 14% viu episodis greus i un 6,6% severs. Per acabar-ho d’adobar, un 29,3% ha dut a terme conductes autolesives, i un 10,5% hi pensa sovint. Un retrat cru, però imprescindible de mirar de cara.
L’efecte de ser diferent
L’estudi posa un focus especial en la diversitat sexual i de gènere. La comparativa entre adolescents cisheterosexuals i adolescents LGTBI+ és clara: els segons pateixen més assetjament, més rebuig i més microagressions. I la conseqüència és directa: més risc de depressió, de solitud i d’ideació suïcida.
Yolanda Pastor, investigadora principal del projecte, ho resumeix així: “L’adolescència LGTBI+ té menys connexió amb la família i amb l’entorn escolar. El rebuig i l’assetjament apareixen relacionats amb un malestar psicològic més gran”. Una conclusió que confirma el que moltes entitats ja fa anys que denuncien: no és una qüestió d’“hipersensibilitat generacional”, sinó de condicions reals que afecten la salut mental.
El detall que ho canvia tot
Arribats aquí, la pregunta és inevitable: què pot protegir un adolescent davant de tot això? La resposta no té res de futurista ni de tecnològica, sinó més aviat de sentit comú: tenir una xarxa de suport. Família, escola i amics. Punt.
No parlem de “famílies perfectes” ni d’instituts ideals amb arbres centenaris al pati. Parlem d’un mínim de connexió: sentir-se escoltat a casa, percebre que a classe es preocupen pel teu benestar més enllà de les notes, i tenir amics que no et deixin sol quan tot trontolla. Aquestes tres potes són, segons els investigadors, els pilars que poden reduir el risc de depressió i suïcidi entre els adolescents.
Per què costa tant?
Potser la clau de la dificultat és que el “mínim” no sempre està garantit. Les famílies també viuen estressades, els docents arrosseguen càrregues infinites i els iguals sovint són víctimes de la mateixa pressió social. Però la recerca mostra que, fins i tot en contextos difícils, un sol adult que es preocupi pot marcar la diferència.
No tot està perdut
Que la situació sigui greu no vol dir que no hi hagi marge de millora. De fet, aquest treball es va desenvolupar amb l’impuls de l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”, amb l’objectiu de posar sobre la taula eines que ajudin a canviar dinàmiques socials i educatives.
El missatge final és simple i alhora complex: si volem adolescents sans, necessitem vincles sans. No es tracta només d’ensenyar equacions de segon grau o de comprar l’últim iPhone. Es tracta de crear espais on els joves puguin ser vulnerables sense por, on la diferència no sigui sinònim d’assetjament i on el suport no sigui una excepció, sinó la norma.
Reflexió final
A vegades es diu que els adolescents d’avui són “de vidre”. Però potser el que són, en realitat, és un reflex perfecte de la societat que hem construït: fràgil quan no hi ha cura i sorprenentment resilient quan hi ha afecte. I aquest és, potser, el detall més revolucionari que podem recuperar.
