Quan el Baix Penedès crida, ni Barcelona ni Tarragona escolten
El Baix Penedès és aquell lloc on et pots cremar als semàfors de la N-340 mentre esperes que arribi un pediatre al CAP. On la gent marxa de Barcelona però els serveis no arriben. On tothom hi viu, però ningú governa.
Una comarca que creix com si fos Miami però amb serveis de l'any 98. I entre l’oblit de Tarragona i el menyspreu funcional de Barcelona, Cunit ha dit prou. Però... qui escolta el Baix Penedès quan no és estiu?
Una carta, una comarca i cap resposta
L’alcalde de Cunit, Jaume Casañas, ha enviat una carta al president de la Generalitat. No per felicitar-lo pel càrrec, sinó per dir-li que el Baix Penedès s’està enfonsant sota el seu propi pes. Pes de gent, de cotxes, de nens a les escoles i de pacients a les sales d’espera. I zero reforços. “Som sumisos de Barcelona”, diu. I Tarragona? “Ningú ens ha preguntat”.
Cunit, Calafell i el creixement descontrolat
El Baix Penedès és la comarca que més creix. Però no perquè hi hagi un pla brillant, sinó perquè tothom que fuig de Barcelona acaba aquí. Cunit i Calafell s’emporten la palma. Però els serveis? Queden igual. Els mestres no arriben, els metges no donen l’abast i les carreteres sembla que siguin de l’any en què van crear la comarca: 1936.
Escoles amb barracons i futurs col·lapsats
“Fa dos anys vam cedir un solar per a uns barracons i ens diuen que seguiran allà”, diu Casañas. “Fa tres anys, un terreny per a un institut. Tampoc està previst”. Mentrestant, els nens van pujant de curs i les aules no s’estiren soles. Es planifica quan ja s’ha enfonsat el sistema. Això sí, el PowerPoint de la conselleria sempre està a punt.
CAPs sense reforços i pacients a la deriva
A l’estiu, la població es triplica. Però el CAP de Cunit no rep reforços. “Els no empadronats no van al metge de capçalera; venen aquí”, explica l’alcalde. Però no s’amplien torns, ni equips, ni res. Hi ha més turistes que a Sitges i menys metges que a un poble d’interior de Terol.
Seguretat low cost: més habitants, mateixes patrulles
La demanda és clara: una comissaria pròpia per Calafell i Cunit. Donaria servei a 60.000 persones durant l’any i a més de 200.000 a l’estiu. Però res. Silenci. Torredembarra, amb un terç d’habitants, sí que en té. El Vendrell col·lapsa i ningú ho veu. Bé, sí: els veïns i la Policia Local, que ho pateixen cada dia.
Un pla territorial desaparegut en combat
La Llei de Vegueries es va aprovar el 2010. Però només s’ha desenvolupat l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El Pla Territorial del Penedès està congelat. Potser al congelador de la Generalitat. I el Baix Penedès segueix sent una terra de ningú, atrapada entre dues àrees que decideixen sense preguntar.
El preu de ser perifèria (amb mar)
El Baix Penedès pateix la síndrome de ser massa a prop de tot per ser escoltat. Massa a prop de BCN per rebre ajudes. Massa lluny de Tarragona per importar. I mentre s’omple de nous habitants amb ganes de tranquil·litat, els joves locals no poden pagar-se un pis. Si es construeix sense pla, es devora tot. Paisatge, serveis i dignitat.
Renfe, C-32 i el desert de la mobilitat
“Qui fa servir la C-32 cada dia?”, pregunten molts. Però també: “I funciona la Renfe?”. Entre peatges que et costen un ronyó i una via ferroviària del segle passat, el Baix Penedès es connecta malament amb tot. I això que hi viu gent que treballa a BCN, estudia a Tarragona i viu a Cunit.
Identitat comarcal: la gran oblidada
Casañas admet que la consciència de territori és dèbil. Molts veïns hi són des de fa 20 anys o menys. El projecte “El Baix Penedès Existeix” es va quedar en PowerPoint i bones intencions. Avui, la gent sap on és, però no sap què és. I si no saps qui ets, és fàcil que et governi algú de fora.
Una mesa de diàleg o una comissió de silenci?
La proposta és clara: una mesa de diàleg amb la Generalitat per evitar el col·lapse. Perquè si no es planifica, es col·lapsa. I si no es dona veu al territori, es condemna. Cunit ha parlat. El Baix Penedès crida. Ara falta saber si algú escolta entre el Llobregat i el Gaià.
