Per què ha colpit tant, a vallencs i vallenques, l’obra Boja de Mariona Esplugues?
Una dona sola davant d’un escenari ple. Una pregunta que ressona des de la primera llum fins a l’últim silenci: “Què em passa?”. Aquest dissabte, el Teatre Principal de Valls va viure una d’aquelles nits en què el teatre es converteix en mirall.
Amb Boja, la pedagoga i actriu adopta un to tendre, irònic i brutalment honest per despullar-se emocionalment — sense drama, sense maquillatge — i deixar que cadascú s’hi vegi reflectit, ni que sigui una mica.
Un monòleg que va colpir el Teatre Principal
Era dissabte a la nit i el Teatre Principal de Valls tenia aquella olor a nervis bons, amb ganes de deixar-se sorprendre. La platea plena, les butaques expectants, i al centre de tot, dalt de l'escenari -omplint-lo amb la seva magnífica interpretació- Mariona Esplugues, sola. Amb una cadira, un bat de beisbol, un micròfon, i un relat que no s’oblida. No calen grans escenografies quan el que s’explica surt del cor i de les freixures.
Durant seixanta minuts — que en semblen cinc — la Mariona desplega humor, ràbia, tendresa i una lucidesa desarmant per parlar del que costa tant de dir en veu alta: la salut mental. Però ho fa amb la seva marca registrada: una ironia que cura. No hi ha llàgrimes fàcils, hi ha veritat.
“Boja”: humor per sobreviure (i per entendre’s i comprendre's)
Finalista del Premi BBVA de Teatre, Boja és un monòleg escrit, dirigit i interpretat per la mateixa Esplugues. El punt de partida és simple, però devastador: setze anys de visites a psiquiatres, preguntant-se sempre el mateix — “què em passa?” — i rebent respostes tan variades com còmiques. És aquí on la peça esdevé catàrtica: allò que podria ser un drama, es transforma en un exercici d’humor i autocompassió.
Amb cançons en anglès (com la de Jump de Van Halen), fragments en català i castellà i moments de dansa, rap i vídeo, l’obra té un ritme viu, gairebé catàrtic. Una sessió de teràpia col·lectiva amb entrada numerada. I és precisament això el que més ha colpit als vallencs i vallenques: que la Mariona parla des de dins, però ens parla directament a tots i totes.
Una ciutat que escolta el silenci
Quan l’espectacle va acabar, semblava que costava trencar el silenci perquè el públic en volia més. Però de seguida es van sentir aplaudiments molt sentits i molt merescuts. Els i les assistents es feien mirada de complicitat, com dient “gràcies per explicar-ho com ho has explicat, per fer-ho tan entenedor i proper”. I aplaudiments llargs, d’aquells que surten del ventre.
Després de l'obra hi va haver un col·loqui postfunció — organitzat amb el Col·legi Oficial de Psicologia — que va ser com una abraçada grupal. Al teatre, per un dia, s'hi va fer teràpia de grup.
Visibilitzar per curar: el poder de posar-hi paraules
En una societat que encara medicalitza la tristesa i disfressa el dolor amb filtres, que una actriu decideixi despullar-se emocionalment d’aquesta manera és un acte reivindicatiu i d'humanitat. La Mariona no demana compassió: ofereix complicitat.
La seva manera de parlar de psiquiatres, pastilles i diagnòstics no busca la llàgrima, sinó el somriure reconeixedor. Perquè si podem riure de la bogeria, potser vol dir que ja no ens fa tanta por. I és que si les coses s'expliquen i es representen amb tocs d'humor, és aquesta la millor medicació.
Darrere de “Boja”: equip, cor i coherència
El muntatge compta amb direcció escènica d’Andrea Castellanos, espai sonor de Marc Oller i il·luminació d’Ona Grau. Un equip que sap quan cal deixar espai al silenci i quan fer-lo explotar. Darrere de cada gest hi ha un control precís, però mai fred. Tot respira naturalitat, proximitat i aquella franca bogeria que només surt quan hi ha veritat.
El resultat és una hora de teatre que deixa petjada. Una proposta que no només parla de salut mental, sinó que la practica: permet sentir, permet parlar, permet ser vulnerable. I això, en els temps que vivim, encara és gairebé revolucionari.
Una lliçó vallenca (i universal)
Després de l’actuació a Valls, molta gent coincideix en que ha fet riure, ha fet pensar i ens ha fet sentir més solidaris i solidàries amb la gent que està patint per l'estigmatització i poca comprensió pel què els passa. Perquè aquesta gent també podem ser nosaltres. El teatre com a espai de cura, com a lloc on compartir el que no sempre es diu a la feina, a casa o al grup de WhatsApp.
La Mariona ho ha dit més d’un cop en entrevistes: “Parlar-ne cura, riure’n encara més”. I el públic de Valls li va donar la raó. Potser per això l’obra s’ha convertit en un petit fenomen allà on passa: perquè ens recorda que ningú és immune a la ment, i que reconèixer-ho no és debilitat, sinó força.
Una societat que encara s’ha d’atrevir a parlar
El pas de Boja per Valls deixa una empremta que va més enllà de l’escenari. És un recordatori col·lectiu que la salut mental no és un espectacle, però tampoc un tabú. Que la teràpia pot ser un monòleg, o una conversa entre amistats, o un article com aquest.
Si tothom fes un tros del que ha fet la Mariona, el món seria una mica més sa. I potser sí: potser ser una mica bojos ho estem totes i tots i el més assenyat és respectar-nos entre totes i tots plegats, siguem com siguem o tinguem el que tinguem,
