El Museu de Valls arrenca el curs amb dues històries que no volen quedar en l’oblit
A Valls la tardor no comença amb castanyes ni moniatos, sinó amb pintures, llibres i algun nom oblidat que demana tornar a escena. El Museu de Valls ha decidit que la millor manera de sacsejar la mandra post-estiu és rescatar figures que potser no surten al trivial cultural, però que van deixar empremta.
I és que la memòria artística té aquestes coses: uns noms es graven amb foc a les plaques dels carrers, i d’altres queden soterrats sota capes de pols i cartells de festa major. Aquest setembre, però, el Museu posa en joc dues cartes que van més enllà de l’exposició de quadres.
El Museu de Valls ha obert temporada amb una doble proposta que va de l’homenatge al rescat històric. No és només una programació més, sinó una manera de mirar enrere i recordar que l’art no sempre juga amb les mateixes regles de la memòria col·lectiva.
Un artista inquiet que no volia ser estàtic
El dimarts 16 de setembre s’inaugura l’exposició «Demana imatge», dedicada a Leonardo Escoda (Tortosa, 1956-2022). Escoda no només pintava; també agitava. Professor, promotor de debats i còmplice de generacions d’estudiants, va ser un d’aquells noms que incomoden perquè sempre posen preguntes sobre la taula. I ara, la seva obra torna a ser protagonista a Valls.
La peça estrella és la mateixa que li va donar el Premi Guasch-Coranty el 2001: dotze quadres de 47 x 47 cm que, junts, fan un tot que encara interpel·la. Però l’homenatge no es queda només aquí: dins del cicle «Mira Leonardo», hi haurà exposicions paral·leles a Reus, Tarragona i al mateix Valls, convertint la figura d’Escoda en un fil conductor que travessa el territori.
L’eco d’una trajectòria massa breu
Si Escoda va ser un agitador cultural, Elvira Homs és l’exemple perfecte d’una artista que el temps va decidir enterrar abans d’hora. El divendres 19 de setembre, a l’antiga Biblioteca Popular, es presenta el llibre «Elvira Homs Ferrés. L’art vivent», escrit per Assum Cardona. Un intent de rescatar un nom que va brillar breument i després va desaparèixer del relat oficial de l’art català.
Elvira, filla de Lluís Homs i de la pintora Maria Ferrés (més coneguda com Maria Freser), va debutar el 1929 a les Galeries Dalmau de Barcelona. Però el 1934, quan semblava que la carrera podia consolidar-se, es va trencar el fil. Des de llavors, gairebé un segle d’oblit. Ara, el llibre reivindica el seu lloc en la història, just quan el Museu de Valls també li dedica espai a la seva mare.
Un fil entre generacions
El context no és casual: la presentació del llibre coincideix amb l’exposició «Maria Freser. Cròniques des del balcó», que es podrà veure fins al 21 de setembre. Una manera de fer dialogar mare i filla, com si el temps s’hagués decidit a donar-los el reconeixement que durant dècades els va escatimar.
I encara hi ha més: el 28 de setembre es clourà la mostra dedicada al Grup Taüll, un altre recordatori que l’art català té moltes capes i que el Museu de Valls s’ha convertit en un lloc on aquestes històries es reordenen i es tornen a explicar.
El paper d’un museu com a memòria viva
No és casualitat que un museu de ciutat mitjana es converteixi en guardià de memòries oblidades. Sovint, allò que queda fora dels focus de Barcelona o Madrid és precisament el que necessita ser reivindicat. I el Museu de Valls ha entès que la seva funció és més que exhibir peces: és fer justícia històrica.
En aquest sentit, recordar Leonardo Escoda és també recordar la Diputació de Tarragona i el paper de les seves escoles d’art com a incubadores de talent i de pensament crític. I rescatar Elvira Homs és obrir una porta a preguntes més incòmodes: quants noms femenins han quedat fora de la història oficial de l’art per pur desinterès institucional?
Un setembre amb gust cultural
Mentre a fora la gent encara remena el gel del granissat de llimona i es resisteix a posar-se la jaqueta, dins del Museu de Valls es respira un altre tipus de tardor. No és només el final d’unes exposicions i l’inici d’unes altres, sinó una aposta clara per fer memòria. Una memòria que, si no es reactiva, corre el risc de quedar atrapada entre arxius polsosos i noms només citats en tesis doctorals.
El setembre, a Valls, potser ja no fa olor de pólvora de Sant Joan, però sí que fa olor de paper, pintura i història recuperada. Una bona manera de recordar que, al final, la cultura és el que ens queda quan les festes majors callen i tornen les rutines.
